Accentuació

Per aplicar bé les regles d’accentuació, convé saber separar correctament les síl·labes d’un mot. Per això cal reconèixer els diftongs, dues vocals juntes que formen una única síl·laba.

Rep el nom d’accent gràfic el signe escrit que es col·loca sobre una lletra vocal per indicar on cau la intensitat de la veu.

Hi ha dues classes d’accent gràfic:  Greu u obert i agut o tancat.

La a només pot portar accent greu: à (català, ràbia);

La i i la u només poden portar accent agut: í, ú (matí, única);

La e i la o porten accent greu quan són obertes (cafè, arròs) i accent agut quan són tancades (portaré, avió).

Síl·labes tòniques i àtones de les paraules

En tota paraula que consti de dues o més síl·labes, n’hi ha sempre una que és pronunciada amb una emissió de veu més intensa que les altres. Aquesta síl·laba és anomenada tònica o forta. Totes les altres síl·labes del mot són anomenades àtones o febles. Així, a la paraula fór-mu-la, la síl·laba tònica o forta és for i les àtones o febles, mu i la. De la mateixa manera, a la paraula res-pec-te, la síl·laba tònica és pec i les àtones, res i te. Els mots compostos, però, solen tenir dues síl·labes tòniques: panxacontent, camallarg, gira-sol… Això també passa en alguns noms propis (topònims com ara Collserola, Palamós o antropònims com ara Camprubí). La majoria de mots monosíl·labs són tònics (can, han, ham, tren, riu…), però alguns són àtons. És el cas dels articles (el, uns…), els possessius (ton, ses…), els pronoms febles (em, ho…), les preposicions (a, amb, de, en, per), la conjunció que i el relatiu o quantitatiu que.

Les paraules d’una sola síl·laba no solen accentuar-se.

Malgrat que totes les paraules tenen accent tònic, no totes s’accentuen gràficament. Quan un mot s’ha d’escriure amb accent gràfic, aquest accent es col·loca sempre damunt la vocal de la síl·laba tònica, d’acord amb unes regles d’accentuació que s’explicaran a continuació.

	els mots aguts acabats en –a, –e, –i, –o, –u, –as, –es, –is, –os, –us, –en, –in.	romà, cantaré, rodolí, lliçó, ningú, callaràs, entès, espantadís, arròs, pallús, comprèn, Dublín.
S’ACCENTUE	els mots plans acabats en terminacions que no siguin –a, –e, –i, –o, –u, –as, –es, –is, –os, –us, –en, –in.Els mots plans acabats en diftongs decreixents: éreu, trauríeu..	exàmens, fenòmens, plàncton, portàveu, entristíssiu, cànon, tòrcer, còncau, correguérem, monòlit.
	tots els mots esdrúixols, acabin com acabin.	Àsia, plusvàlua, àrea, paciència, Núria, harmònium, període, diòptria.
NO S’ACCENTUEN	els mots que no s’incloguin en la norma anterior ni els monosíl·labs.	menjaran, cantareu, remei, examen, corregueren, fenomen, Maria, sortissis, Caucas, pa, vi, sa.

Atenció!: El diftong decreixent, aquell en què la segona vocal és una i o una u, no es considera com cap d’aquestes terminacions, ja que la i i la u són semivocals. Per tant, escriurem sense accent gràfic els mots aguts ser-vei i creu, i amb accent plans sí-rius, can-tà-veu i es-cri-ví-siu. En canvi, el diftong creixent segueix les normes s’accentuació gràfica generals: Pas-qua, llengua.

Accent diacrític

Alguns monosíl·labs i alguns altres mots que segons les normes tampoc no s’haurien d’accentuar porten accent diacrític, és a dir, per a distingir-los d’altres mots. Els més usuals són els següents:

bé (contrari de malament)	pèl (i repèl, contrapèl…)
béns (propietats)	què (interrogatiu i relatiu fort)
bóta (recipient per al vi)	rés (pregària)
cóc (com coca)	ròssa (bèstia vella)
cóm (menjadora)	sé (del verb saber)
Déu (i adéu, pregadéu…)	séc (plec)
dóna i dónes (del verb donar)	sègle (sègol)
féu (passat del verb fer, i desféu, reféu…)	sèu (greix)
jóc (d’ajocar)	sí (afirmació)
Lés (població)	sóc i só, és, són, fóra (del verb ser)
mà (part del cos)	sòl (terra, i entresòl, subsòl)
més (de quantitat)	té (del verb tenir)
mèu (miol)	tòt (broc gros)
mòlt (participi del verb moldre)	ús (d’usar)
món (i rodamón)	véns, vénen (del verb venir)
móra (fruita)	vés (del verb anar)
nét/a (i renét/a, besnét/a…)	véu (passat del verb veure)
ós/óssa (animal)	vós, nós (pronoms forts)

sense accent	amb accent
be: nom de la lletra b; xai, anyell, corder	bé (plural béns): possessions; adverbi; conjunció
bota: calçat; verb botar	bóta: recipient
coc: cuiner; carbó; bacteri	cóc: coca
coll: part del cos	Cóll: topònim
com: adverbi	cóm: obi
cop: encontre violent, colp	cóp: cerro; mesura de capacitat; gran copa
cos: conjunt d’un organisme; corporació	cós: cursa
deu: font; numeral deus: fonts; formes del verb deure	déu (plural déus): divinitat Déu: nom propi d’algun déu monoteista
dona, dones: ésser humà de gènere femení; muller	dóna, dónes: formes del verb donar
es: pronom reflexiu	és: forma del verb ser
feu: domini, senyoria; present de fer	féu: passat de fer
fora: adverbi	fóra: verb ser
joc, jocs: acció de jugar, entreteniment	jóc: indret on van a dormir els ocells jóc, jócs (però joca): ajocat
les: article; pronom; adjectiu (antònim de il·lès)	Lés: topònim
ma: (plural mes): forma del femení de l’adjectiu possessiu mon	mà (però mans): part final del braç
mes: dotzena part d’un any; possessiu; però; participi de metre	més: quantitatiu
meu: possessiu	mèu: miol del gat
molt, molta: quantitatiu	mòlt, mòlta: participi de moldre mòlta: acció de moldre
mon (plural mos): possessiu mon (plural mons): nom d’una llengua; relatiu a aquesta llengua	món (però mons): univers
mora: dona magribina; retard	móra: (plural móres): fruita Móra: forma part d’alguns topònims
net (neta, nets, netes): adjectiu	nét (néta, néts, nétes): parentiu familiar
nos: pronom personal feble	nós: plural majestàtic
os, ossos: part de l’esquelet ossa, osses: ossada, esquelet	ós, óssos: animal óssa, ósses: animal
pel, pels: contracció de per + el, per + els	pèl (plural pèls): vellositat
porca: femella del porc	pórca: faixa de terra
que: relatiu -sense preposició-, exclamatiu	què: relatiu tònic, interrogatiu
res: pronom; pl. de re (nota musical)	rés: pregària
rossa: dona amb els cabells clars	ròssa: animal vell i flac
se: pronom reflexiu	sé: forma del verb saber
sec: eixut; forma del verb seure	séc: plec de roba
segle: cent anys	sègle: sègol
seu: catedral; pronom possessiu; forma del verb seure	sèu: greix
si: nota musical; cavitat d’un ós; pronom reflexiu; conjunció	sí: adverbi (afirmació)
soc: calçat; tros de fusta; mercat	sóc: verb ser
sol, sols: astre; nota; col·loide; sense companyia; verb soler	sòl (plural sòls): terra
son: acte de dormir; possessiu; unitat física	són: verb ser
te: planta i infusió; nom de la lletra t; pronom	té: verb tenir
tot: adjectiu	tòt: broc gros
us: pronom personal feble	ús: acció d’usar; substantiu
vens, venen: formes del verb vendre	véns, vénen: formes del verb venir
ves: tros de tela; lletra v en pl.; reducció de veges	vés: verb anar
veu: so de les cordes vocals; present de veure	véu: passat de veure
vos: pronom personal feble	vós: pronom personal fort

La dièresi es posa sobre les vocals i i u.

	que es pronuncia la u davant de e i i quan és precedida de q i g.	llengüeta, aqüífer, terràqüia, seqüela, pingüí.
La funció de la dièresi és indicar	que una seqüència de vocals que formaria diftong no en forma.	saüc, estudiï, amoïnar, aïllada, diürètica, veïnatge.
	que una i o una u que per la situació a la paraula serien consonants són vocals.	reduïa, maleïes, conduïa, agraïen.

Si accent i dièresi coincideixen en una mateixa lletra, té preferència l’accent.
reduíem, suís (diferent de suïs, forma del verb suar), agraíssiu, lluíssim.

Excepcions

No es posa dièresi, encara que no hi hagi diftong, en els quatre casos següents:

1. En els compostos amb prefix acabat en vocal (fora de reüll, reïra i les formes del verb reeixir, com reïxo, reïx):reunió, reincidir, contraindicació, coincidència.
2. En les terminacions llatines -us i -um. Màrius, linòleum, aquàrium, contínuum.
3. En els sufixos -isme i -ista (els acabaments de proïsme i lluïsme no són sufixos). egoisme, altruista, arcaisme.
4. En les terminacions de gerundi, infinitiu, futur i condicional dels verbs de la tercera conjugació (acabats en -ir). agraint, conduir, lluiran, beneiríem.

Tingueu present que cal accentuar les lletres majúscules quan les regles d’accentuació ho exigeixin: És un país de l’Àfrica.

Pel que fa a l’accentuació dels adverbis acabats en –ment, val a dir que aquests conserven l’accent del mot amb què s’han format: ràpidament (ràpida + ment), fàcilment (fàcil + ment).

Pronúncia i accentuació errònia d’alguns mots

No voldríem acabar aquest apartat dedicat a l’accentuació sense recordar un seguit de paraules que s’acostumen a pronunciar malament i que, per tant, s’accentuen també malament. Les més importants són:

Mots aguts com ara alfil, comitè, fluor, futbol, handbol, heroi, hoquei, interval, iber, oboè, oceà, poliester, timpà, policrom, poliglot, Raimon, el Tibet, xassís, xofer, zenit.

Mots plans com ara pentagrama, cardíac, austríac, policíac, míssil, tèxtil, rèptil, monòlit, Àneu, Kíev, atmosfera, torticoli, medul·la, termòstat, víking, amoníac, omòplat, leucòcit, dinamo, magnetòfon.

Mots esdrúixols com ara aurèola, període, Tàrraco, Hèlsinki, Sàhara, Etiòpia, Ítaca, diòptria, elèctrode, políedre, èczema, pneumònia, olimpíada.

Finalment, volem recordar que les formes del present, tant d’indicatiu com de subjuntiu i imperatiu, dels verbs acabats en -iar també s’acostumen a pronunciar malament. Aquestes formes són planes, no pas esdrúixoles, i, per tant, la síl·laba tònica sempre és la i: ell canvia, jo estudiï, la noia copia…