By VilaWeb
22 min
Durant aquest any de pandèmia, Teresa Forcades no ha sortit als mitjans de comunicació convencionals. Ha estat un any difícil per a tothom. Les darreres dades ja parlen de tres milions de morts pels efectes d’aquest virus devastador. La manera d’abordar l’emergència al començament va ser caòtica i poc eficient. Des d’aleshores, el futur s’ha encongit. Moltes persones s’han vist abocades a la pobresa a causa de decisions polítiques per a frenar el virus que no han estat capaces d’evitar aquest perill. No cal explicar gaire més, tots ho patim.
En aquest context, sovint els governs i les grans corporacions han optat per afavorir unes zones de confort informatives que han beneficiat la polarització entre maneres de veure la pandèmia. Tot, a partir de la simplificació. Com a periodista i editora de VilaWeb, aquesta situació m’incomoda i m’angoixa. I perquè som en un moment d’incerteses, el punt de partida crec que hauria de ser tenir una mirada més àmplia i menys por de la discrepància. Evitar el negacionisme de la pandèmia no ha d’implicar no escoltar i no debatre. Cal donar arguments i cercar respostes. Per aquesta raó, VilaWeb ha volgut saber què en pensa Teresa Forcades, d’això que passa, en una conversa llarga que no cerca cap titular, sinó que neix del compromís amb la llibertat i la responsabilitat.
Jo, vaccinada d’una dosi; ella, amb un posicionament crític amb l’estratègia de vaccinació. Una de les coses que ens separen. Potser en són moltes més, però, en canvi, ens uneix el convenciment que parlar i argumentar és una de les eines més potents que tenim per a combatre la ignorància. Per això, aquesta entrevista la trobareu farcida d’enllaços, fins i tot un al magnífic reportatge periodístic que va fer John Le Carré sobre la corrupció en la indústria farmacèutica arran de la seva novel·la El jardiner constant, que va inspirar el conegut film.
—Per què no vàreu sortir a FAQS? És cert que hi havíeu d’anar?
—Sí, m’hi van convidar. Quan vaig veure que la intenció era fer un debat amb una altra persona que presentés la versió oficial i jo una versió distinta vaig fer unes peticions, que han corregut per les xarxes, però no amb la meva formulació, que era més neutra.
—Les voleu explicar?
—Que la persona amb qui fes el debat no tingués vincles econòmics amb la indústria farmacèutica i, si n’hi tenia, que es digués al principi, com és habitual en les publicacions científiques. La segona, que la moderadora pogués fer la seva feina, però que els convidats ens poséssim d’acord a no interrompre’ns. La tercera, que els arguments fossin amb base científica, que no fossin ad hominem i que els articles que citéssim es poguessin ensenyar a la pantalla. Tot això ho vaig fer perquè havia vist un debat de FAQS que s’havia convertit en un espectacle i jo sempre procuraré no col·laborar en aquesta mena de pràctiques. També vaig demanar que un argument científic no es pogués respondre amb un argument d’autoritat.
—I què va passar?
—L’última cosa que jo sé és que buscaven la persona. Aquí m’he quedat.
—Teresa Forcades s’associa a una persona antivaccins. Ho sou?
—Des d’un punt de vista científic no té sentit ser pro- o anti- d’un tema científic. Això no és un qüestió d’opinió, ni de posició personal. En el meu cas, temps enrere vaig estudiar la vacuna de la grip perquè hi va haver la controvèrsia amb la grip A, i la del papil·loma. En aquestes dues vacunes he vist que les recomanacions que es feien en l’àmbit de salut pública no corresponien amb l’evidència científica. En el cas d’aquestes dues vacunes, la del papil·loma i la de la grip estacional, per a la població general el risc és més gran que el benefici.
—Els vaccins han significat una millora per la societat.
—El principi vacunacional em sembla excel·lent. Tu dónes al cos una oportunitat de fer anticossos en condicions controlades o completament segures. Si el virus és mort no hi ha perill d’infecció i llavors el cos fabrica anticossos i està preparat per a donar la resposta immunitària. En canvi, veig problemàtic a quines mans deixem aquestes vacunes i quins estudis independents es fan per controlar-les.
—Amb els vaccins contra la covid, els científics han fet la seva feina?
—La vacunació massiva actual incideix en la prevenció de la malaltia, però no en la transmissió (així són totes les vacunes que s’apliquen: Pfizer, Moderna, AstraZeneca, Johnson & Johnson…) i això és contraproduent a la llarga perquè fa la feina “a mitges” i força el virus a mutar vers una soca més virulenta capaç d’afectar els joves i fins i tot els nens. Això ho explica molt bé el Dr. Geert Vanden Bossche [en aquest vídeo i en aquest altre]. I ho confirma la recerca a Sud-àfrica. El Dr. Peter McCullogh, que és un gran cardiòleg dels EUA, es pregunta per què s’han aturat les altres investigacions, per què només se n’han potenciat unes altres? El problema és que totes les vacunes actuals van contra la proteïna l’spike i fan anticossos específics que no eliminen la transmissió. Això és una estratègia fallida, que pot portar greus problemes d’aquí a mig any.
—De moment, l’estudi elaborat per BIOCOMSC diu que quan passàvem pel 16% de vaccinació (ara ja som al 28%) s’havia reduït el 60% de mortalitat. Això no es pot menystenir.
—Amb un setze per cent de vacunació s’hauria d’haver reduït com a màxim un setze per cent de mortalitat. No veig com es pot atribuir el seixanta per cent de reducció de la mortalitat a la vacuna quan només hi ha un setze per cent vacunat. En qualsevol cas, de nou ens trobem és una estratègia a curt termini, perquè s’ha comprovat que la vacunació actual no impedeix la transmissibilitat i per tant pots passar la malaltia de manera asimptomàtica. I si tu estàs vacunada, però tens el virus i no te n’adones, l’envies a una altra persona que pot emmalaltir. I això augmenta la capacitat d’infectivitat i de mutació del virus. I és cert que la mutació és una cosa normal, però amb la vacunació es dón avantatge competitiu a les soques més virulentes. Això ja passa amb la variant sud-africana, que és resistent a les vacunes actuals. Vacunar la gent amb aquest tipus de vacunes en plena pandèmia és un experiment a gran escala que està seleccionant variants més virulentes, com la sud africana, que és resistent a totes les vacunes actuals. Si crees immunitat per al virus però no l’elimines, el convides a mutar vers una variant nova.
—I quina alternativa proposeu?
—Es podria treballar amb una altra estratègia vacunal encaminada a provocar la immunitat cel·lular, a estimular les cèl·lules Natural Killer. És la que activen els joves quan passen la malaltia asimptomàtica. Jo faig preguntes perquè, de veritat, vull respostes que em treguin l’angoixa per tot això que passa. S’han de fer estudis, la confusió d’ara és magna; separar el gra de la palla costa, per això s’hauria de fer un seguiment a llarg termini de tots els voluntaris que van participar en els estudis sobre les vacunes, perquè seria molt valuós. Els efectes a llarg termini són difícils d’avaluar i aquesta seria una oportunitat de fer-ho.
—La urgència de la pandèmia no justifica el risc?
—Només el justificaria si no hi hagués alternativa. I n’hi ha: el Dr. Peter McCullough denuncia que la FDA no va donar suport per a estudiar la vacuna proposada per la companyia anglesa Immodulon Pharmaceuticals que actua sobre la immunitat cel·lular. Aquesta immunitat és la immunitat innata i el fet més important és que no és específica, a diferència dels anticossos. Que no sigui específica vol dir que és efectiva contra totes les soques del virus: la soca original i les variants, mentre que les vacunes que tenim són específiques. Estaria molt bé que fossin específiques si eliminessin el virus, però si no eviten la transmissió –i aquest és el cas– és contraproduent fer-les servir en plena pandèmia. La recerca de les vacunes que tenim s’ha finançat als EUA amb ingents quantitats de diners públics: dotacions de 500 milions de dòlars cadascuna han estat lliurades a les companyies que ara cobren per la vacuna i que després no respondran pels efectes secundaris. Si la meitat d’això s’hagués invertit a estudiar possibles tractaments (no vacunes, sinó tractaments per a les persones malaltes), és de suposar que en tindríem de molt eficaços. Fins i tot sense aquest suport econòmic ja hi ha un tractament, que si s’administra de manera precoç és efectiu en el 85% dels casos.
—No sou partidària de barrejar vaccins.
—Crec que hi ha massa incertesa per a crear-ne més. Tot és massa experimental. Si s’ha creat una vacuna amb unes dosis, no facis variacions al mig del camí. Si calen dues o tres dosis de la mateixa vacuna, que les posin. També estic preocupada pel fet que vulguin augmentar l’espai entre les dosis o només fer la primera. Ho veig com qui fa el tractament de l’antibiòtic a mitges. Augmenta la possibilitat de seleccionar variants més agressives.
—Ara s’ha obert el debat sobre la vaccinació de joves i nens. Com ho veieu?
—Les vacunes que es volen administrar als nens són les mateixes que per als adults. Tenen, per tant, els mateixos problemes esmentats. Cap d’aquestes vacunes no ha estat aprovada, sinó només autoritzada en població adulta a causa de l’estat emergència: són vacunes experimentals i els qui decideixin posar-se-les no tindran dret a reclamar res en cas que hi hagi problemes. No hi ha cap estudi, cap ni un, dels efectes a llarg termini. Tampoc no sabem quant de temps duren els anticossos. I no sabem quin és el risc real d’ADE (potenciació per anticossos de la infecció). Per als nens aquest virus no és cap emergència perquè, tot i que n’hi ha casos, no n’hi ha prou per a constituir una emergència. Vacunar-los seria fer-los córrer un risc que no es pot justificar.
—Per què s’ha optat tant pels vaccins i tan poc pel tractament? Per què no s’han afavorit els tractaments amb medicaments existents?
—Les guies de tractament haurien de ser recomanacions per a ajudar els metges, no prohibicions de tractar. No es pot anul·lar el judici dels metges, que coneixen els seus pacients i en tenen la confiança. S’ha de permetre que cada metge amb la seva responsabilitat actuï, com s’ha fet sempre. I denunciar els metges que es demostri que actuïn irresponsablement, com s’ha fet sempre. Si s’hagués fet així haurien sortit mil iniciatives. En canvi, això no tan sols no s’ha afavorit, sinó que s’ha prohibit, fins i tot amb amenaces de sancions. S’han dedicat pocs recursos a fer la part preventiva amb medicaments que ja existeixen i a reforçar l’atenció primària i el tractament precoç a casa. Ha estat un drama i s’ha fet el contrari d’allò que havia d’haver passat. S’havien de poder tractar les persones a casa des del començament de la malaltia. Això ho exposa molt bé el Dr. McCollough, en una audiència pública davant del Senat dels EUA on explica que l’estratègia no ha d’incloure les vacunes i prou. També hi ha el cas conegut del Dr. Didier Raoult, un epidemiòleg de Marsella molt respectat fins ara.
—Tots dos metges proposen i fan tractaments amb medicaments ja existents.—El Dr. Didier Raoult, al començament de la pandèmia, fa estudis en què explica que la hidroxicloroquina si la uneixes amb la azitromicina i el zinc va bé. S’inicien estudis a tot el món. Però el maig del 2020, les revistes The New England Journal of Medicine i The Lancet publiquen articles dient que la hidroxicloroquina provoca mortalitat. L’OMS fa aturar tots els estudis. I després, gràcies a una investigació del diari The Guardian resulta que aquests articles s’han de retirar perquè són falsos. L’escàndol és majúscul, però en realitat què passa? S’ha recuperat la hidroxicloroquina que en aquell moment ja es donava a molts hospitals? Doncs no, s’atura tot, tot i que és obvi que a Grècia funciona. I el Dr. Peter McCullough fa un protocol molt complet amb medicaments ja existents com la hidroxicloroquina, la ivermectina, la prednisona, l’aspirina… sobre les diferents fases de la malaltia, que es pot consultar aquí i que referma que la covid es pot tractar. Què passa? Doncs, també censurat.
—I com s’hauria de fer?
—Les meves conclusions són que es faci recerca mèdica independent de la indústria, amb unes avaluacions també independents. Això que dic hauria de ser una obvietat, com ho és que fa falta que es facin estudis sobre els efectes de les vacunes a llarg termini. També considero necessari evitar que les facultats de medicina, les revistes mèdiques, les societats professionals i les autoritats sanitàries depenguin del finançament de la indústria farmacèutica.
—L’argument que ens donen és que això no es pot fer així perquè si no no hi haurà recerca.
—Hi ha una praxi que no hauria d’existir i és que la indústria paga a l’agència reguladora perquè posi més gent a treballar per a poder aprovar els medicaments més de pressa. En principi, diuen que no és per a influir-los. Però abans, de cada deu peticions d’aprovació d’un medicament, una era que si i nou que no. Ara, en canvi, és al revés se n’aproven nou i se’n denega una.
—I aquesta penetració del finançament de les farmacèutiques en les decisions sobre la salut des de quan passa?
—Abans això no passava. Jo vaig acabar la carrera de medicina l’any 1990 i diria que gairebé cap dels meus professors de medicina no cobrava de l’empresa farmacèutica. Ara no es pot dir això mateix. A més, constantment rebo queixes dels estudiants perquè molts màsters són finançats per la indústria farmacèutica i els condicionen.
—Què ha passat perquè hi hagi hagut aquest canvi?
—Un antecedent important és quan Reagan aprova la immunitat per a les companyies i passa a considerar les farmacèutiques com un servei públic essencial. L’administració Reagan decideix que, per incentivar la indústria farmacèutica, si hi ha cap medicament al mercat que fa mal, ja en respondrà l’estat. Aquestes companyies augmenten els seus beneficis perquè tenen una situació de privilegi. Ja fa temps que se sap que guanyen més que no pas els bancs.
—És curiós que un dels homes de l’administració Reagan i Bush més relacionats amb el negoci de la guerra, Donald Rumsfeld, també estigués lligat amb la indústria farmacèutica.
—Un dels escàndols més forts dels darrers anys és el del Tamiflu, de Roche. En el cas de la grip A es va dir que suposadament s’aconseguia una disminució de la malaltia greu i la mortalitat. Però la realitat és que només disminuïa els símptomes un dia, però creava tendències suïcides en els adolescents. Al Japó ho van aturar. I el British Medical of Journal va analitzar què havia passat i va veure que la companyia havia fet molts estudis amb resultats negatius i els havia amagat. No s’hauria de permetre que s’amaguessin estudis. Però l’EMA, que –recordem-ho– és finançada un 75% per les empreses farmacèutiques, no diu que una companyia farmacèutica estigui obligada a posar a disposició dels investigadors mèdics (jo preferiria que fos a disposició de tothom) la totalitat del seu historial de recerca. Això no és obligatori. Llavors si jo sóc metgessa i em diuen que un estudi ha anat bé, què puc fer? Doncs m’ho crec i el recepto. Però si em diuen la veritat, que han fet vint estudis i només un ha sortit bé, no el receptaré. Són obvietats.
—L’escàndol de Vioxx, un medicament que va haver de ser retirat, va fer evident una altra paradoxa. A les companyies farmacèutiques els pot sortir més rendible pagar multes milionàries i continuar practicant l’engany perquè hi fan més negoci.
—El Vioxx era un antiinflamatori de Merck que es va comercialitzar dient que no feia mal a l’estómac. Va estar al mercat del 1999 al 2004 i de seguida es va veure que hi havia uns efectes secundaris, sobretot infart de miocardi. En el judici que es va fer contra Merck perquè es retirés el Vioxx del mercat la constatació va ser de 29.000 morts. Però, la multa que els van posar, tot i ser billonaria, era inferior als beneficis que havia tingut comercialitzant Vioxx.
—Un dels escàndols més recents va ser el del Dr. Baselga, que no va informar que cobrava d’AstraZeneca i va haver de plegat de l’Sloan Kettering Institut.
—S’ha permès que s’arribi a uns extrems que no pot ser. O en prenem consciència i hi ha un canvi radical o tot queda fora de control. Un dels temes clau és qui decideix què s’explica i què no, de la investigació. El partenariat público-privat queda molt bé, però en molts partenariats la privada hi té el percentatge més gran. No és que col·laborin, és que l’empresa privada s’aprofita de les institucions públiques perquè es reserven la capacitat de decidir. La indústria fa màrqueting, producció i distribució. Aquest múscul potent, de tentacle social, de posicionar-se, això és una corrupció de la medicina. Això no hauria de ser perquè pagues tres vegades. Primer perquè a través de l’estat contribuïm a finançar les universitats públiques o les start up per la recerca, després tornem a pagar quan la indústria privada comercialitza i posa uns preus abusius i comprem els medicaments. I la tercera vegada, si hi ha efectes secundaris, els tornem a pagar nosaltres perquè és l’estat qui els indemnitza. Mentrestant hi ha una indústria farmacèutica que té uns dels rendiments econòmics més alts, com les empreses d’armament. Tot això també té un efecte amb l’increment de medicalització de la societat.
—Per què?
—Mira, l’any 2004 el parlament britànic va encarregar a la seva comissió d’investigació que estudiés la indeguda influència de les companyies farmacèutiques, va fer noranta-sis recomanacions i va considerar que allò que passava era una cosa gravíssima. Van fer aquesta frase de “A pill for every ill”, que jo tradueixo, perquè no es perdi el rodolí, amb “una medicació per a cada preocupació”. Això correspon a aquesta mentalitat de dir: jo puc controlar totes les molèsties i ho faig d’una manera ràpida. Tinc una contractura: en comptes de dir em falta exercici, prenc una pastilla. Aquest tipus de societat més de la immediatesa lliga bé amb això. Hi ha una indústria i també al mateix temps una demanda de la gent.
—Sou crítica amb la responsabilitat corporativa. Eximint la responsabilitat personal s’han difuminat totes les responsabilitats?
—Si hi ha un crim, amb la responsabilitat corporativa anem malament perquè no hi ha ningú que se’n responsabilitzi. La corporació acaba guanyant diners i no passa res. Això no pot ser. Si hi ha un crim, algú se n’ha de responsabilitzar. I quan parlo de crim no vull dir que una companyia farmacèutica tregui un producte amb un risc per uns efectes secundaris que ignorava, sinó que parlo de crim quan es posa a la venda un producte amagant informació sobre efectes secundaris. I això passa molt més sovint que no ens pensem. En el breu període que va de l’any 2000 al 2003, gairebé totes les grans companyies farmacèutiques havien passat pel tribunal perquè s’havia demostrat que havien amagat informació. Si hi pot haver problemes has d’enfocar la teva recerca cap a protegir aquests possibles pacients i no amagar aquesta informació i començar una nova línia d’investigació. Que la informació dolenta se’n vagi directa al calaix és una corrupció màxima. I això ha passat. S’ha fet judici a totes les grans companyies i de responsabilitat personal ningú no n’ha assumida gens, tot ha quedat embolcallat per la responsabilitat corporativa.
—Reivindiqueu la responsabilitat personal?
—A mi m’agradaria que la medicina i la recerca no fossin un negoci. Evidentment que la gent implicada ha de cobrar, però no que fossin aquests negocis a gran escala, no cal que siguin de l’estat, hi ha moltes maneres de fer-ho: cooperatives, per exemple.
—I no us preocupa que tot plegat acabi desprestigiant els medicaments i l’ús que se’n fa?
—No. Hi ha un excés desproporcionat de medicaments. Hi ha qui diu que amb vint passaríem, potser són un centenar. Però no els milers de medicaments que hi ha, sobretot els medicaments del me too, també anomenats “medicaments d’imitació”, que no aporten res però que es fabriquen quan venç una patent. En l’àmbit capitalista no hi pots deixar la salut. No té res a veure amb el fet de desprestigiar la medicina, sinó al revés, és per a honorar-la. L’origen de la malfiança són tots aquests fraus que explico.
—Compartiu el qüestionament sobre les PCR, perquè fan una seqüenciació massa alta, i considereu que hi ha falsos positius. Però a Catalunya la mortalitat ha estat molt gran i real. Som un país petit i tots coneixem els morts.
—He vist metgesses plorant perquè a les residències només tenien sedants, no podien fer res per ajudar la gent: ni portar-los als hospitals, ni medicaments, ni radiografies. Ni hi havia manera d’aïllar-los. Encara recordo una companya que va veure com morien el 60% dels seus pacients. A Catalunya hi va haver una gestió que s’ha d’estudiar i veure què ha passat. Quina part d’aquesta mortalitat va ser pel virus i quina per una mala gestió del virus. Pel que fa a la PCR cal saber que els errors gravíssims del test recomanant per l’OMS ha motivat que vint-i-dos científics de renom demanin la retirada de l’article original i la revisió del protocol. No s’entén que no les autoritats sanitàries, ni la revista mèdica implicada, ni la premsa se n’hagin fet ressò.
—Com mata la mala gestió del virus? Parlem de la gestió del govern de la Generalitat?
—Els metges d’atenció primària han hagut de treballar en unes condicions estressants. De vegades han estat ells mateixos que han hagut de fer les proves de PCR, restant temps de l’atenció als pacients. Sé de metges de família que han atès de mitjana 70-90 pacients el dia. El govern espanyol va donar diners a l’exèrcit per fer el rastreig i no hi ha hagut diners per a millorar l’atenció primària? També és important distingir entre morir de covid i morir amb covid. Segons un article publicat en el butlletí de l’OMS, la mortalitat per covid al món fins el 12 de setembre de 2020, és a dir, abans de començar a aplicar les vacunes, era inferior al 0,20%, és a dir, era equivalent a la de la grip estacional. Tenim gairebé 2 milions de morts de covid, mentre que 9 milions moren de fam cada any. Per què no declarem la fam emergència mundial i fem que sigui primera plana a tots els mitjans de comunicació durant un any seguit?
—Ara, ja en tenim tres milions de morts. I encara mort molta gent.
—Sí, hi ha molt patiment. M’aclapara pensar que pugui empitjorar amb aquestes estratègies de vacunació amb anticossos específics que no eviten que el vacunat transmeti la malaltia. No trobareu cap estudi que digui que el vacunat deixa de transmetre la malaltia. Segons el Dr. Vanden Bossche, l’expert mundial en vacunes, responsable de les vacunes de l’Ebola, l’estratègia de vacunació que s’està seguint amb la covid-19 és errònia. Ara, aquí no s’accepta la discrepància. Si n’hi ha, es degrada o es menysté la persona que discrepa.
—Sou dels qui defenseu que el clorit de sodi en les dosis correctes pot ser un remei en les primeres fases de la malaltia.
—El clorit de sodi és una substància que conec molt bé, és l’antivíric de més ampli espectre, és el que es posa a l’aigua per potabilitzar-la i ha estat molt ben estudiat el seu consum en humans. Fa un any que vaig presentar a l’Agència Espanyola del Medicament (AEMPS) un protocol de noranta pàgines, sobre el qual l’única resposta que hem tingut és d’anar-hi fent petites correccions poc importants, tot i que és una qüestió que es podria resoldre en quinze dies.
—En què consisteix aquest protocol?
—Parteixo d’un estudi sobre l’esclerosi lateral amiotròfica (ELA) realitzat als millors hospitals dels Estats Units, que no va prosperar, en què es va injectar una dosi de clorit de sodi i es va demostrar una cosa important: que no era tòxic. I per això, tot i que penso que per via oral també podria ser administrat, prefereixo fer l’estudi amb aquesta dosi comprovada del tot. Ja saps que primum non nocere. Aquest projecte inclou un pilot, i ha ha passat el comitè d’ètica de l’hospital. . Jo només vull que ens deixin tirar endavant l’estudi i si no funciona doncs no continuem.
—Però sabeu que l’Agència Espanyola de Medicaments (AEMPS) s’ha pronunciat en contra del MMS.
—Hi ha una directriu de l’AEMPS del 2010 que parla de l’MMS com a substància prohibida, però jo parlo de clorit de sodi, que és perfectament legal perquè és el que s’empra per potabilitzar l’aigua. I a més, l’estat espanyol ha aprovat l’ús del diòxid de clor per al coronavirus per a desinfecció de superfícies externes.
—I el Col·legi de Metges de Catalunya també ha estat molt rotund en relació amb això.
—El Col·legi de Metges, l’any 2018, em va obrir un expedient d’informació reservada, que no és de sanció. Això ho fan per saber si hi ha un motiu sancionador. A mi me’l van obrir per haver parlat del MMS. Ens van requerir que deixéssim de parlar del MMS, a mi i a una altra metgessa. Quan em va arribar el requeriment vaig preguntar en què es basava el Col·legi de Metges per fer-lo. Em van respondre que es fonamentaven en un document publicat pel mateix Col·legi de Metges, que són unes guies de bones pràctiques. Però, és clar, els metges tenim el codi deontològic que és d’obligat compliment per a tots els col·legiats. Però per modificar el codi deontològic has de fer un debat públic i fonamentar el que dius; per tant, aquest document no podia ser normatiu perquè no era fet amb la llei, i si no és normatiu és una recomanació que el metge pot atendre o no. I vaig demanar que em facilitessin les discussions prèvies en aquests escrits del Col·legi de Metges, quins informes tenien i quins experts els havien assessorat. Com que no em van repondre, vaig anar a la Comissió de Garantia del Dret d’Accés a la Informació Pública (GAIP). La GAIP va requerir que facilitessin la informació, però no ho van fer i aquest any el Col·legi ha tancat l’expedient d’informació reservada que m’havien obert sense cap expedient sancionador. Sí que m’han dit que no recomani l’ús del clorit sòdic. Cosa que no es pot fer si es tanca l’expedient d’informació perquè vol dir que no hi han vist motiu de sanció.
—Sobre l’MMS s’han dit coses que no tenen cap fonament. Hi ha qui diu que ho guareix tot, fins i tot tota mena de càncers.
—Jo parlo de clorit de sodi o de diòxid de clor i no dic que ho guareixi tot. Només dic que sembla ser molt bo per als processos inflamatoris i com a antivíric. Per això vull fer l’estudi d’acord amb l’AEMPS. On sí que l’han utilitzat és a Bolívia, jo tinc contactes amb metges d’allà que diuen que hi ha molta millora i em consta que es fabrica a la universitat.
—M’adono que no hem parlat de
les patents?
—Per solidaritat i responsabilitat col·lectiva, demanem als propietaris de petits o mitjans negocis que representen els esforços de tota una vida, que els tanquin. A molts els arruïnem. Però a unes farmacèutiques, que són les que tenen més beneficis, a aquestes no els pots tocar el negoci, tot i que en realitat ells no tenen la capacitat científica. Les innovacions vénen de les start up o de la universitat. Això que passa és molt greu i ens ho hem de prendre seriosament. No té cap ni peus el domini del negoci farmacèutic enmig d’aquesta pandèmia mundial.
Tag stories faster than ever
Save time and get helpful tag suggestions with Pocket Premium.