– Assessor de JxCat al Parlament Europeu

Una manera per sortir de la crisi és també evitar de reproduir aquí el centralisme estatal

La crisi de la Covid-19 ha tornat a posar de manifest els mals del centralisme espanyol. La recança a tancar Madrid ha estat nefasta per a la salut de molta gent, i la gestió centralista de la crisi, inacceptable i impossible d’entendre.

Vivim en un món globalitzat, en què molt sovint l’existència d’un poder polític i institucional vehicula la generació de prosperitat. Per això ciutats com París, Londres o Madrid han despuntat els darrers anys; els avantatges de la capitalitat les han convertides no només en centre del poder polític, sinó també del poder bancari i empresarial, així com màquines de xuclar el talent de la resta de territoris. El Brexit, les protestes dels gillets jaunes o la ruïna econòmica i demogràfica de Castella, no són accidents de la història, sinó la conseqüència inevitable de moltes dècades (i fins i tot segles) de centralització política i econòmica. El centralisme causa pobresa i desigualtats, i aquestes no es poden afrontar simplement amb subvencions. El gran repte del segle XXI no és tant redistribuir la riquesa (que també) com redistribuir el poder que la genera. La vertadera revolució no és repartir xecs, sinó que tothom pugui participar de la generació de riquesa col·lectiva.

Catalunya és víctima d’aquest centralisme. El projecte nacionalista espanyol d’inflar Madrid a tot preu ha tingut com a conseqüència el debilitament relatiu de l’economia catalana, i l’augment dels oligopolis (necessaris per al govern espanyol per controlar l’Estat) perjudica els treballadors, els autònoms i les pimes catalanes.

Per mi és obvi que l’única opció per posar fi a aquest ofec és la independència de Catalunya; amb tot, i més enllà d’ella, és necessari construir un país més descentralitzat que millori la igualtat d’oportunitats, defensi el territori, protegeixi els treballadors i permeti que pimes i autònoms competeixin amb els grans oligopolis que promou Madrid. Un futur Estat català no hauria de ser un calc en petit de l’espanyol.

En aquest govern ja han passat diverses coses positives que no han estat prou ben valorades. Primera, el decret de la conselleria d’Empresa liderada per Àngels Chacón que va permetre el vot electrònic a les Cambres de Comerç. Més enllà de la victòria d’Eines de País, aquesta decisió ha estat vital perquè per primer cop la Cambra de Comerç de Barcelona està liderada i controlada pels interessos de les pimes i els autònoms del país, no pas pel club del pont aeri ni l’oligarquia nostrada que viu de fer negoci amb Madrid.

En segon lloc, el decret d’emergència climàtica de la mateixa conselleria d’Empresa i de la de Medi Ambient, liderada per Damià Calvet. Un decret fonamental per al nostre futur, que permet per primer cop que cada pime pugui autoproduir energia renovable i fins i tot vendre’n l’excedent. Una mesura que incentiva la lluita contra el canvi climàtic, sí, però que ho fa des d’una economia descentralitzada territorialment i cada dia menys dependent de l’oligopoli energètic.

En tercer lloc, l’extensió de la fibra òptica per tot el país promoguda pel conseller Puigneró. Aquesta és una infraestructura vital per a una època en què el treball telemàtic agafarà força i portarà molta gent a moure’s cap a pobles i ciutats més humanes. Una infraestructura que ha provocat el naixement de més de 70 nous operadors en el sector i que té potencial per aconseguir ajudar perquè cada territori pugui tenir un futur per si mateix.

Les tres mesures són magnífiques, encara que massa poc publicitades, i les tres apunten cap a un model de país descentralitzat. És tot el que podem fer? Rotundament no. Aquestes tres mesures han de ser una llavor per a un objectiu molt més important: la descentralització institucional i econòmica de Catalunya i l’empoderament de la mesocràcia econòmica del país i els seus treballadors.

A nivell institucional, i més enllà del necessari avenç cap a una administració electrònica més eficient que eviti alguns desplaçaments, ens podem imaginar una conselleria de Medi Ambient plenament instal·lada a l’Ebre, la d’Agricultura a Lleida o la d’Empresa al Vallès o el Baix Llobregat?

En el camp econòmic, per què no ens atrevim a donar més poder i recursos a l’Autoritat Catalana de la Competència o a crear un nou sistema de caixes o petits bancs comarcals, dedicats íntegrament al crèdit a l’economia real i no dependents del BOE ni de trucades reials? A incentivar les cooperatives i donar força de veritat als petits agricultors envers les grans distribuïdores?

Descentralitzar Catalunya és fer-la més lliure i més pròspera, més democràtica, més preparada per esdevenir Estat quan n’hi hagi ocasió. Si fa 100 anys els polítics catalans volien que cada poble comptés amb una carretera i un telèfon, avui hem de treballar perquè cada vila i ciutat del país tingui futur per si mateixa sense viure de subvencions. Posem-nos-hi.