Alumnes de primària en un examen de català / CRISTINA CALDERER

Les combinacions binàries de pronoms febles o la caiguda de preposicions són dos dels habituals cavalls de batalla dels docents de llengua i literatura catalana. Són normes que no s’han tocat des que Pompeu Fabra les va establir, tot i que, després d’anys d’ensenyar-les, no han arrelat gens en l’ús espontani dels parlants. També costa d’assimilar l’ús del guionet o la dièresi, per la seva complexitat una mica arbitrària.

Docents de primària i secundària defensen a l’ARA que la normativa cal actualitzar-la sempre, respectant la riquesa de la llengua. El sentiment general és que hauria de reflectir millor el català que s’utilitza als mitjans de comunicació i, en general, el català del carrer.

Segons el professorat, hi ha massa distància entre el català normatiu i el parlat. “Hi ha aspectes que els alumnes, i els parlants en general, no interioritzen perquè no se’ls senten propis”, explica una professora de secundària d’un institut de Badalona, que prefereix no donar el seu nom. Com a exemple posa la combinació de pronoms febles. “Sembla que estiguis fent llengua en un laboratori”, lamenta. Aquest tipus de normes “complexes” i “artificials” distancien encara més els alumnes de la llengua quan es tracta d’un nouvingut. “Has de començar de zero i introduir temes com el canvi i caiguda de preposicions… És impossible”, afirma la docent de Badalona.

L’Eulàlia Bargalló, mestra de 6è de primària de l’escola Salesians d’Horta, té com a premissa explicar la normativa vigent que pertoca als seus alumnes pel curs que fan, tot i que matisa que l’ideal seria poder-la fer servir com a “instrument” perquè aprenguin a parlar, llegir i escriure correctament. Defensa que els acadèmics facin l’esforç d’establir unes normes més “flexibles” i acostades a la gramàtica dels parlants. Una de les seves reivindicacions és una incorporació més “àgil” del nou lèxic o expressions que ja s’han integrat a la llengua. “Costa molt que entrin als diccionaris”, puntualitza. Sovint, reconeix, se les troba a les redaccions dels seus alumnes. “No els hi assenyalo com a incorrectes, però sí que els hi subratllo perquè siguin conscients que no estan acceptades i que, per tant, podrien ser comptades com a faltes”, explica. Seguint aquest argument, Bargalló defensa que una revisió de la normativa l’hauria de fer sensible a tots els registres: des d’una comunicació més informal a una de més formal.

Eulàlia Ros s’encarrega d’ensenyar català a nens de 1r de primària, de 6 i 7 anys. És el primer curs en el qual es comença a treballar a consciència la lectura, l’escriptura i, sobretot, la comunicació oral. “Quan hi ha paraules que no diuen bé els hi corregeixo però sense sobresaturar-los perquè no perdin espontaneïtat i agafin seguretat”. L’Eulàlia, que dóna classes a l’escola Nabí de Barcelona explica, com a exemple, que un dels errors més freqüents és dir malament les hores en català. “S’imposa les dues i mitja en lloc de dos quarts de tres”. I no té clar que algun dia, dir-ho així, no s’hagi de considerar també correcte. S’ha d’obrir un “debat” sobre quins aspectes s’haurien d’actualitzar tant a nivell lèxic, com ortogràfic i gramatical”, afirma Ros, que forma part de l’Associació de mestres Rosa Sensat. En cap cas -deixa clar- s’ha d’acceptar cap canvi que suposi un “empobriment” de la llengua.

La cap del departament de llengua catalana de l’IES Sant Elm de Sant Feliu de Guíxols, Àngela Ribas, se suma a la tesi que hi ha aspectes de la normativa que s’haurien de reformar i actualitzar. De fet, admet que alguns els ensenya a classe, en bona part, perquè els alumnes se’ls poden trobar als exàmens de selectivitat. Entre aquests aspectes, esmenta: l’eliminació de les preposicions davant del que, la utilització dels verbs ser i estar, la normativa del guionet i, altre cop, la temuda combinació de pronoms febles. Ara bé Ribas també alerta que el que en cap cas no es pot fer és ser permissius en la pèrdua, per pressió del castellà, de trets propis de la llengua catalana. “És clau que la llengua mantingui el seu segell d’identitat”, insisteix. Al marge de la normativa, la falta de temps és un altre dels entrebancs que dificulta que l’alumnat arribi a tenir un bon nivell del català.

El castellà, l’amenaça real

A l’ESO els instituts fan una mitjana de tres hores setmanals de llengua i literatura catalana (un total de 840 hores durant els quatre cursos). La xifra es redueix a només dues a la setmana durant el batxillerat. A primària se’n fan, en tot el cicle, 1.050. Mentre va estar vigent la llei d’educació bàsica, del 1975 al 1990, s’impartien fins a cinc hores de català a COU, l’equivalent a l’actual 2n de batxillerat. Els docents coincideixen, però, que la gran amenaça del català no és una normativa obsoleta o “poques” classes de català, sinó la forta interferència del castellà. “Es nota en tot”, asseguren. Ribas va més enllà i afirma que la llengua que fan servir alguns alumnes ja és més castellà que català.

Sigui com sigui, hi ha unanimitat entre aquests professors que cal una reforma de la normativa. També tenen molt clar que no és feina dels docents abordar-la, perquè ells s’han de centrar a aconseguir que els alumnes assoleixin un bon nivell de lectorescriptura. “És feina dels acadèmics i dels especialistes”, asseguren.