Aquest llibre està dedicat als meus amics i antics col·legues del Departament d’Anglès de la Universitat de Missouri. Ells de seguida entendran que és una obra de ficció —que cap dels personatges que s’hi retraten no està basat en cap persona, viva o morta, i que no hi ha cap esdeveniment que tingui un equivalent en la realitat que vam conèixer a la Universitat de Missouri—. També s’adonaran que m’he pres algunes llibertats, tant geogràfiques com històriques, amb relació a la Universitat de Missouri, fins al punt que també ha acabat esdevenint un lloc imaginari.

El llibre té una traducció al català molt bona i com John Wiliams es un escriptor boníssim la lectura d’aquest llibre m’ha resultat un autentic plaer.

Qualificació: 9/10

De la Constitució de 1812 a la prohibició del 9-N
Premi Irla d’assaig 2016
Francesc Puigpelat. Breu història del nacionalisme espanyol

Els que ja tenim una certa edat quan estudiàvem la historia d'”Espanya” incloïa els suposats esdeveniments que van ocórrer a la península que es forma per sota els pirineus. Així vam haver d’estudiar llistes interminables de reis godes, personatges com Viriato, resistències heroiques a Numancia i Sagunt etc. Des de fa molt de temps, podem parlar de segles, s’ha intentat associar aquesta territoris geogràfics amb una unitat política. A aquesta tasca s’hi han sumat historiadors, escriptors, intel·lectual i polítics castellans, i ha anat calant aquesta idea als caps de la població en general.

Un exemple de la mena de mistificacions del nacionalisme teatral del segle XIX la dóna “La venganza catalana”, d’Antonio García Gutiérrez, una obra que tracta el tema de l’expedició a Orient dels almogàvers, Ramon Muntaner i Roger de Flor.

Un parell de cites perquè s’entengui com funcionava el falsejament d’una història l’acció de la qual transcorre l’any 1303, un moment en què Espanya, per descomptat, no existia. Hi ha un moment en què la princesa Maria explica a sa mare, Irene, com li ha canviat la vida d’ençà que s’ha casat amb Roger de Flor:

Ya no soy desde ese día griega
¡no!, soy española.
Aquí la noble altivez de mi nueva patria siento.

Més endavant, Roger de Flor, que apareix a l’obra com un perfecte exemple de mascle hispànic, malgrat que era mig alemany mig italià, exclama:

Mas no hay turco, ¡vive Cristo!
que se alabe de que ha visto
de un español las espaldas.

Però la gran estrella de l’època va ser, sens dubte, José Zorrilla (1817-1893), autor del cèlebre Don Juan Tenorio (1844), que és per a molts autors, especialment els hispanistes anglosaxons com Ian Gibson, la quinta essència del caràcter espanyol. Zorrilla va tenir un èxit immens, que no va ser aliè a la seva connexió amb el creixent nacionalisme de les classes cultes del seu temps. Una de les seves obres més importants, El puñal del godo (1843), tracta justament de la derrota de l’Espanya visigoda davant dels perversos invasors musulmans. I la seva Canción del trovador comença amb tota una declaració de principis:

Mi voz, mi razón, mi fantasía
la gloria cantan de la patria mía.

Noms com Francisco Martínez Marina, Modesto Lafuente o Fernán Caballero són absolutament desconeguts per al gran públic, malgrat que són pedres angulars en la construcció de la doctrina del nacionalisme espanyol remuntant-lo no a la època Visigoda sinó a la Romana i abans..

Un dels primers a negar aquesta continuïtat entre els visigots i Castella-Espanya va ser Jaume Vicens Vives. El 1952, a la seva “Aproximación a la Historia de España”, escrivia: «Després de la invasió musulmana (711) va quedar trencada la unitat política de l’Estat visigot i destruïda la carcassa econòmica, jurídica i espiritual d’aquella societat  Aleshores neixen les Espanyes en la seva plural unitat. Alineats des de Galícia a Catalunya, en el millor dels casos simples illots testimoni davant la marea musulmana, els nuclis cristians comencen la seva cursa històrica».

És difícil exagerar la importància d’aquest judici: és la negació pura i simple d’un dels mites fundacionals del nacionalisme espanyol! Les conseqüències salten a la vista: si el que afirmava Vicens Vives era cert, aleshores no tenia cap sentit considerar Espanya com un país essencialment unitari. Al contrari: era un país compost i plural des dels seus mateixos orígens!

La tesi de Vicens Vives va tenir el suport de bona part de la comunitat científica dels historiadors espanyols, i també dels hispanistes d’arreu del món.

Tot hi així n´hi ha que segueixen reptin la cançoneta  de Espanya “la patria milenaria”

La història es basa en la idea de perpetrar un crim perfecte: dos desconeguts, sense cap més vincle entre ells que aquell trajecte de tren, es proposen assassinar mútuament al seu principal enemic, de manera que tots dos tenen coartada i no se’ls pot relacionar amb les víctimes.

Així doncs, un dels estranys, Bruno, es compromet a matar a la dona de Guy, el segon estrany, mentre que aquest últim hauria de matar el pare del Bruno. El problema comença quan, mentre que un s’ha pres la conversa com una broma, l’altre té la determinació d’anar endavant amb el pla.

Comentari: He Llegit la traducció catalana. No la troba massa ben feta amb paraules excessivament rebuscades. El llibre no aconsegueix mantenir l’interès en bona part d’ell. Només el final es mostra inesperat i interessant.

Qualificació: 6/10

INSTITUT D ESTUDIS CATALANS

Més que una atípica història d’amor, Amor d’idiota és una narració sobre l’amor. Ambientada a la Barcelona post-olímpica, en plena crisi, quan el retorn a la quotidianitat  després d’uns mesos de somni es feia més dur, explica la història d’un jove que, a punt de fer trenta-cinc anys, desplaçat, vençut i sense perspectives clares de futur, viu dues circumstàncies que, potser, el forçaran a canviar de vida. D’una banda, la coneixença, amb cinc mesos de retard, de la mort d’un amic i, de l’altre, l’impacte de la trobada amb una dona jove que es dedica a penjar banderoles als fanals de la ciutat.

Amor d’idiota comença una gèlida nit de gener de 1993, quan els pèls del pubis de Sharon Stone triomfaven a casa nostra, i s’acaba un divendres de maig del mateix any, poc després del concert de Bruce Springsteen a l’Estadi Olímpic. Com en altres novel·les de l’autor, el teló de fons barceloní no fa sinó emmarcar històries concretes de gent molt concreta: persones de carn i ossos que, enmig de la confusió, intenten aferrar-se a valors segurs, l’amistat, a valors suposats, l’amor o a tots dos alhora. A l’espera de temps millors, la ciutat tan sols pot oferir el que ha ofert d’ençà de fa dos mil anys: recer, aixopluc i una mica, o molta, distracció.

paraules i frases del llibre:
entapissats,
regurgitat
terrabastall
individu
Més que l’home invisible, sóc l’home desdibuixat.
andròmines.
una calaixera desballestada i esclafada.
Quina bajanada,
«Vés amb compte, Pere-Lluc, allà fora és ple d’idiotes».
bitllo-bitllo,
mentre
bellugar-se.
per dir-ho d’una manera idiota, una de les branques on agafar-me per no caure al precipici.
Per cert, i aquest bony?
No m’ha tornat a la memòria la noia que plantava banderoles perquè, de fet, no se n’havia anat mai.
en doble filera,
trasbalsadora. Continua llegint →

Lawrence Fife, un advocat brillant conegut per les seves aventures extramatrimonials, un dia apareix assassinat. Durant el judici, tot fa pensar en la culpabilitat de Nikki, la seva jove esposa, que serà condemnada. Vuit anys més tard, Nikki surt en llibertat provisional i va a trobar la detectiva Kinsey Millhone per encarregar-li de descobrir qui va matar el seu marit. A Kinsey Millhone no l’espanta pas ficar-se en embolics, però aquest és especialment envitricollat, perquè les pistes de l’homicidi semblen haver-se esfumat amb el temps, i perquè el cas es complica de sobte amb un altre assassinat, comès també fa vuit anys, i un cadàver recent.
Sue Grafton va concebre aquesta novel·la durant els tràmits del divorci i les disputes per la custòdia del seu fill, en uns moments en què tenia ganes de posar fi a la vida del seu marit. “En comptes de passar-me la vida a la presó, vaig pensar en una cosa millor: matar-lo en un llibre i a sobre rebre diners a canvi…”

Tot i que la versió original està escrita en anglès, la traducció catalana té un vocabulari molt ric. És una novel·la molt descriptiva. L’argument una mica pobre i inversemblant.

personatges:
detectiu privat Kinsey Millhone és la protagonista.
Laurence Fife advocat assassinat
Nikki la dona que es passa 8 anys a la presó
Colin fillastre de Nikki i fill
Com Dolan Inspector
charlote Mercer esposa d’un jutge i que va ser amant del Laurence
Elizath Napier
Charlie Scorsoni soci d’en Laurence i amant de kinsey
libby Glass amant també assassinada. entre els sus objectes es va trobar una carta.
grace Glass mare
Raymond pare

Gwen primera dona del Laurence i després amant i assassina del marit
Lyle
Sharon assassinada a la Vegues.

Henry vell veí de la Kinsey que fa mots encreuats

Marcia Threadgill personatge d’un altre cas d’assegurança

arquitecte de somnis (resum 16-2-2014)

És una novel·la que relata la vida del geni del modernisme Antoni Gaudí . Se centra  en el moment que un matrimoni burgés, barceloní li encarrega la construcció  de La Pedrera o casa Milà al passeig de Gràcia número 92.

La  Pedrera és l’última gran realització d’ un dels arquitectes més grans de tots els temps. L’edifici queda enllestit definitivament el 30 d’octubre de 1912, sis anys més tard des de que es va  encarregar  la construcció.  Gaudí té seixanta anys i en aquest projecte ha volgut plasmar tots els seus coneixements i experiències.

Aquesta novel·la té més protagonistes que Gaudí i la Pedrera, queden ben retrats tots els personatges que els envolten: L’esnob Pere Milà, la seva esposa Roser Segimon (vídua de l’indià Josep Guardiola, i financera del projecte), la seva amant Rita, i les  famílies i amics de tots ells..

A la novel·la també queda ben reflectit com vivia la burgesia barcelonina de principis del segle XX, formada pels indians que van fer fortuna a les Amèriques i que retornaven a casa on, per netejar la seva consciència, feien obres culturals i de caritat, i també formada per les velles famílies aristòcrates reconvertides en fortunes industrials tèxtils.