La crònica d’un país és plena de cruïlles. Moments en què es decideix de quin costat de la història cau una decisió que se suposa transcendent per al futur d’una generació. Aquesta sensació l’hem tingut els catalans durant els últims anys més d’una vegada: no era fàcil convocar les primeres consultes sobre la independència a Arenys de Munt el 2009 i des d’aquesta ciutat del Maresme escalar a la capital del país el 2011; no era fàcil sortir al carrer en contra de la sentència de l’Estatut d’Autonomia, mutilat pel Tribunal Constitucional el 2010, i treure de casa més d’un milió de persones; no era fàcil que Òmnium Cultural i l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) mobilitzessin al carrer cada Diada de l’Onze de Setembre entre 1 i 2 milions de persones, any rere any, en una seqüència de manifestacions històriques, a partir de 2012, i fins a l’arribada de la pandèmia del coronavirus. [….]

Volen que Catalunya esdevingui un desastre

La sentència del Tribunal d’Apel·lació de Brussel·les que denega definitivament l’extradició del conseller Lluís Puig a l’estat espanyol és una desautorització clara del Tribunal Suprem espanyol. Perquè afirma que no és el tribunal competent per a jutjar-lo, i fins i tot qüestiona d’una manera molt directa que ho fos per al judici contra el presos polítics, perquè ho va fer sense cap base legal explícita que ho justifiqués. Això implica la violació d’un dret fonamental, el del jutge natural o predeterminat per la llei. Els quatre jutges que signen la sentència, que ací us oferim per primera volta íntegra i traduïda al català, són P. Hartoch, E. Marique, W. De Troy i L.Naessens. Afirmen que hi ha un “risc greu de vulneració dels drets fonamentals” de Lluís Puig si és extradit a l’estat espanyol. [….]

L’any 2021 ens podem trobar que sigui l’any dels indults frustrats. L’any dels indults, perquè cada vegada són més les veus del govern espanyol que no els neguen, sinó que els insinuen. I frustrats, perquè el Tribunal Suprem pot tombar la decisió del govern socialista. Aquesta setmana passada hem vist el ministre Ábalos insinuant l’indult en una entrevista a La Vanguardia, Pedro Sánchez, en una conferència de premsa, i la ministra Carmen Calvo sostenint que els indults es poden concedir tot i tenir l’informe del Tribunal Suprem en contra. Afegim-hi la proclamació de Salvador Illa com a candidat a Catalunya, l’home capaç de negociar sigui què sigui, i veurem  l’operació indult en marxa. […]

Els límits entre estats o regions han canviat als Països Catalans amb més facilitat que no tenim per costum de pensar

Les fronteres, totes, són artificials. Tots els països, totes les cultures, tots els estats, intenten de revestir de naturalitat les fronteres actuals però sempre són artificis: ni l’hexàgon francès ni la bota italiana ni cap altre disseny no tenen res de natural. Ni tan sols les illes són naturalment un espai encerclat per una frontera natural. Si fos així, totes les illes serien territoris autònoms i cap no fóra partida, condicions que evidentment no es compleixen en el món actual. Les fronteres, a més, sempre i per definició són temporals. Fins que algú o alguna cosa –una guerra, un matrimoni dinàstic, una revolució democràtica– les canvia.

Per aquesta raó a l’hora d’estudiar un país, un estat, una societat o una cultura és tan interessant d’analitzar quines són les fronteres passades o actuals, com han estat creades i quina influència tenen sobre la conformació de l’espai humà que s’hi assenta. Heus ací una feina imprescindible per a entendre que les fronteres són mòbils i, per tant, poden canviar a causa de l’acció de les societats.

Continua llegint →

Toni Comín, eurodiputat independentista, Vicepresident del Consell per la República Catalana i exiliat, repassa l’actualitat política en aquesta entrevista en profunditat amb La República. Es mulla sobre el seu candidat preferit a les primàries de Junts, descobreix quina podria ser la data de l’Assemblea Fundacional de Càrrecs Electes del Consell, analitza les estratègies dels diferents partits de cara les eleccions del 14-F i detalla les opcions que hi ha del suplicatori al Parlament Europeu. Malgrat les incomoditats de l’exili i haver de fer de pare solter mentre la seva parella va i ve de Catalunya a Bèlgica, Comín segueix igual d’actiu políticament i així ens ho demostra.

Em sap greu que s’hagin complert els pronòstics que vaig fer públicament durant les negociacions d’aquest Govern. Vaig advertir que disposar d’un govern “al preu que sigui” no resoldria els reptes en els quals es troba l’independentisme.

I així ha estat…
Continua llegint →

Una frase que tots els independentistes catalans ens faríem nostra, però resulta que l’ha dit una jove sahrauí davant l’actitud violenta del regne del Marroc, iniciant una repressió militar contra els actuals territoris de la República del Sàhara. Recordem que hi ha una resolució en ferm de l’ONU que obliga a celebrar un referèndum d’autodeterminació. Els sahrauís s’ho van creure mentre que les potències colonials del Marroc i d’Espanya sempre l’han ignorat.

La frase també ens serveix als catalans com a advertència: a les bones, com diu la jove sahrauí, no s’aconsegueix res si al davant hi tens estats que no respecten les resolucions de les Nacions Unides, ni les regles més elementals de la democràcia i avui, un cop més, comprovem com Marroc i Espanya tenen aquest mateix tarannà imperialista.

Vista general de la primera reunió de la taula de diàleg entre el govern espanyol i els representants del Govern i el Parlament de Catalunya al Palau de la Moncloa el 26 de febrer del 2020
Continua llegint →

HARRY FOUNTAIN, THE NEW YORK TIMES

Els científics que desenvolupen una versió compacta de reactor de fusió nuclear han demostrat en una sèrie d’articles científics que l’artefacte hauria de funcionar, cosa que renova l’esperança d’assolir l’objectiu -llargament perseguit sense èxit- d’imitar el procés pel qual el Sol genera energia i lluitar contra el canvi climàtic.

S’espera que la construcció d’un reactor batejat com a Sparc que estan desenvolupant investigadors de l’Institut Tecnològic de Massachusetts i Commonwealth Fusion Systems, una empresa fundada per impulsar aquest projecte, comenci a la primavera del 2021 i duri uns tres o quatre anys, segons els investigadors i directius de l’empresa. Per bé que el projecte encara ha de superar obstacles importants, l’empresa va anunciar que, un cop construït, començarà la fase de proves. Si el nou reactor la superés, es construiria una central que generaria electricitat a partir de l’energia de la fusió nuclear. Es preveu que comenci a produir-ne durant la pròxima dècada.

Continua llegint →

Aquesta setmana, Softcatalà ha estrenat un traductor automàtic anglès-català i català-anglès basat en tecnologia de xarxes neuronals. Aquest nou sistema, d’accés gratuït i amb una eficàcia similar a la de Google, és un pas endavant en la traducció en català, atès que les xarxes neuronals intenten d’imitar el procés de pensament del cervell i, per tant, fan traduccions més acurades i una mica més pròximes a la traducció d’un ésser humà.

Jordi Mas, enginyer informàtic i un dels membres fundadors de l’associació, explica que aquesta tecnologia s’aconsegueix a força d’entrenar la màquina amb exemples i dades existents, a partir d’una gran quantitat de texts que han de ser tan correctes com sigui possible. ‘Hem donat a la màquina 4,5 milions d’exemples de frases traduïdes per humans del català a l’anglès. Són tipus de texts variats: del Parlament Europeu, de Viquipèdia…’, diu. ‘La màquina agafa aquest corpus, mira d’entendre les relacions entre les diferents paraules i crea una xarxa neuronal, una mena de graf matemàtic. D’aquesta manera, cada vegada que detecta una traducció que no ha vist abans, mira com traduir-la.’ [….]

Aquest cap de setmana ha fet deu anys de la sentència del Tribunal Constitucional espanyol contra l’estatut promogut pel president Pasqual Maragall i mil dies del referèndum d’autodeterminació del primer d’octubre de 2017.

L’eslògan que encapçala aquest editorial és una adaptació del que els xiquets d’Hong Kong enarboren en la seua lluita contra el poder xinès. I, evidentment, el ‘Catalunya’ a què faig referència no l’hauríeu d’entendre com les quatre províncies espanyoles que se n’han quedat el nom o, en tot cas, no com si el projecte de fer lliure immediatament el Principat, això que es pot fer ara ja, no significàs alhora obrir la porta a la llibertat de la resta del país, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. El cas és que no se m’acut cap eslògan més sincer per a definir tot això que centenars de milers de ciutadans vivim encara avui. Perquè els dos conceptes que s’hi barregen cada dia que passa és més evident que van connectats. Això és una revolució que va més enllà del canvi de fronteres, però al mateix temps el canvi de fronteres és, avui i ací, l’única manera de fer la revolució, de canviar la manera com els ciutadans ens relacionem amb el poder.

Estic segur que gairebé tots heu sostingut en algun moment una conversa en què algú s’ha preguntat amb estupefacció si els jutges del Constitucional espanyol no eren conscients de què desencadenaven amb aquella decisió. Perquè l’explosió de forces alliberadores que va provocar la sentència és tan intensa i duradora que sembla impossible que no se n’adonassen. La transformació que aquella sentència ha fet de la societat catalana és un big bang polític amb poques comparacions al món. Res d’allò que érem el dia abans ja no ho som avui ni ho tornarem a ser mai. Perquè el país, com a cos social, va optar pel camí de la confrontació i de la batalla definitiva, no pels pegats. I això diu molt del cansament de la nostra societat. Ningú no fa una revolució, amb els costs que té, si pot resoldre la situació amb una reforma i aquesta és una de les claus per a interpretar tot això que passa.

No és que el camí de la reforma no s’haja intentat ni s’intente encara. Artur Mas va ser el primer, pactant amb Zapatero. I, després de la proclamació de la independència i el 155, la temptació dels partits polítics d’acomodar-s’hi ha estat enorme i ens ha dut a la confusió que regna avui. Amb aquesta obsessió pel ‘govern efectiu’, el PDECat i ERC han volgut posar el fre al moviment i han aconseguit, realment, de sembrar una notable confusió.

La formació del govern efectiu va ser un gran error estratègic perquè va canviar la lleialtat al mandat del Primer d’Octubre i el dret d’autodeterminació per la lleialtat a un pacte de cúpules que tan solament tenien en comú la voluntat d’aprofitar el govern per a consolidar el projecte hegemònic del partit mirant de destruir el soci. I malgrat els esforços impossibles del president Torra per introduir-hi un poc de seny, aquest ha estat el panorama que hem viscut els darrers anys. Decepció rere decepció i passos enrere constants. Quan no era la negativa de recuperar el govern legítim, era el pacte infame amb els botxins a la Diputació de Barcelona. Quan no era la incapacitat que el parlament reaccionàs a la sentència contra els presos del procés, era l’apuntalament d’Espanya, en la seua pitjor crisi, regalant els vots a Pedro Sánchez; o la violència dels Mossos contra els manifestants que volien allò que el govern deia voler.

Tanmateix, el carrer i les victòries judicials de l’exili, treballades i planificades com no s’ha fet en cap cas a l’interior, han mantingut el procés dempeus. Això i la intransigència espanyola. I ara l’evidència que les eleccions catalanes són a punt, sembla que ha posat fi al període post-155 i les seues regles narcotitzants. El resultat de les eleccions a l’ANC, els debats sobre la necessitat de superar els partits o la trencadissa del PDECat i la reconfiguració de Junts per Catalunya són fets molt significatius.

Quin serà el mecanisme que funcionarà no ho sap ningú, encara. Ni podem saber amb certesa si n’hi haurà cap que funcione. Però les eleccions autonòmiques catalanes, que alguns ja veien guanyades per la moderació i l’acomodament, de sobte sembla que poden representar el contrari. En el debat que dijous Elisenda Paluzie va sostenir amb els subscriptors de VilaWeb, ella mateixa recordava que el referèndum del Primer d’Octubre no era previst i en canvi va catalitzar el projecte que d’ençà de fa deu anys, pel cap baix, la majoria de la societat catalana intenta d’acomplir. Veurem si la sorpresa es repeteix.

Hi ha, observadors polítics, analistes, que encara viuen obsessionats en el vell estil de la política institucional, convençuts que els vots tenen amo i que un polític se’ls enduu d’ací cap allà com si fossen una maleta. Aquesta gent mira l’escenari polític més obsedida pels balls de sigles i aliances que no per la voluntat dels votants. Però això no és així. Ja no ho és en bona part de la gent d’aquest país que ha optat, malgrat la gran majoria dels polítics, per fer de la independència la revolució de les nostres vides.

Com recordava Thomas Harrington en aquesta entrevista de fa dos anys, que hauria de ser de capçalera, aquest país és extraordinàriament insensible a la mediatització de la política, el gran mal que afecta la democràcia al món. I de fet el desembre del 2017 els ciutadans ja ho van demostrar fent guanyar a l’independentisme unes eleccions que havien estat dibuixades i dissenyades al mil·límetre perquè les perdés. És cert que no va servir de gran cosa, perquè la burocràcia partidista s’hi interferí de seguida. Però aquest 2020, quan han passat tantes coses que tot es veu molt més clar, l’envit unilateral i la confrontació oberta amb l’estat espanyol poden ressorgir i afermar-se allà on alguns encara no són capaços d’imaginar-s’ho. Segurament perquè no poden entendre que per a molta gent, per a molts de nosaltres, les sigles i els eslògans, els apriorismes, les velles concepcions, han deixat de tenir sentit enmig d’aquesta revolució de les nostres vides. Que no la vivim com un conflicte més ni com una opció temporal, com un debat normal i corrent. N’estarem pendents.

PS. Les notícies que arriben de Perpinyà no poden ser més dolentes, amb la victòria del candidat de l’extrema dreta. El sistema electoral de doble tanda té també aquestes conseqüències lamentables, però la veritat és que la capital del nord ja feia unes quantes eleccions que s’acostava a la tragèdia. Tanmateix, cal que tothom tinga present que en les nostres societats hi ha sempre dos mons en conflicte, dues tendències marcadíssimes. I la nostra Perpinyà, la Perpinyà digna i democràtica, mereix avui més que mai el nostre suport.