El finançament fa perdre a Catalunya set llocs en capacitat fiscal i la deixa per sota de la mitjana.Els fons d’anivellament desvirtuen arbitràriament els rànquings per ingrés de tributs.Extremadura hi escala dotze llocs.

Les reformes han bastit un model poc transparent i poc comprensible.

El sudoku numèric en què la vicepresidenta Elena Salgado va convertir el model de finançament autonòmic el 2009 n’ha enterbolit una aproximació al detall i ha alimentat els aforismes de broc gros. “El model és una tortura estadística per aconseguir que un català valgui com dos madrilenys”, va afirmar al seu dia Antonio Beteta, llavors conseller d’Hisenda de Madrid i ara secretari d’estat d’Administracions Públiques que gestiona el sistema. “Espanya no està per menjar a la carta; aquí tots hem de menjar el mateix menú”, etzibava més recentment mirant també a Catalunya el president extremeny, José Antonio Monago. En el segon any de vigència –el 2010–, però, el model va provar que l’amalgama de fons compensatoris que cobra cada comunitat altera desorbitadament el rànquing inicial d’esforç fiscal. Catalunya, tercera en capacitat fiscal bruta, cau al desè lloc i no arriba ni a la mitjana després del pagament del fons de garantia i de les transferències que dirigeix l’Estat.

L’alteració arbitrària del rànquing autonòmic de capacitat fiscal bruta és una de les conclusions de l’estudi del catedràtic de l’Institut d’Anàlisi Econòmica (CSIC) Ángel de la Fuente en l’obra col·lectiva Propostes per a la reforma del finançament autonòmic, editada per l’Institut d’Estudis Econòmics sota l’òrbita de la patronal CEOE. En un enfocament innovador, el professor De la Fuente repassa com queda el rànquing de les comunitats en cada estadi d’aplicació del model.

Sobre una mitjana que és 100, el rànquing inicial fotografia un podi format per Madrid (143), les Illes Balears (124) i Catalunya (118) com a líders en capacitat fiscal i relega al penúltim lloc Extremadura (72). Aleshores entra en joc el fons de garantia, que no existia fins al model del 2009 i que es nodreix en un 75% dels ingressos teòrics de les comunitats (la resta l’aporta l’Estat) i que esdevé un sac comú per ser repartit més tard. Tot i la condició de sac comú per ser abocat a tot arreu, el fons de garantia anivella les relegades acostant-les a la mitjana del 100, però segueix respectant encara l’ordre primigeni: Madrid (110,8), Illes Balears (106,4) i Catalunya (103). [….]

27/05/13 02:00 – Ferran Mascarell

Senyora consellera,

Us escric arran de l’aprovació el 9 de maig passat de la llei d’ús, protecció i promoció de les llengües pròpies d’Aragó, que ha causat una notable perplexitat i una forta indignació entre la societat catalana. Per a una gran majoria de ciutadans és incomprensible la vostra decisió d’evitar de nomenar el català pel seu nom i atorgar un nom diferenciat a una llengua –la catalana– que és de tota la comunitat que la parla i, segons l’article 3 de la Constitució espanyola, de tots els aragonesos. La vostra decisió, a parer nostre, contravé els drets lingüístics de les persones catalanoparlants i el principi d’unitat de la llengua catalana, establerta i reconeguda científicament i internacionalment.

No cal dir que continuem considerant que els ciutadans de la Franja parlen la llengua que històricament hi han parlat i que serveix, com ha servit sempre, per comunicar-se, per expressar idees i emocions i per adquirir i transmetre coneixements.

Per aquestes raons de caràcter social i lingüístic, continuem i continuarem apostant pel diàleg entre tots els territoris i comunitats de parla catalana i promourem la cooperació per generalitzar-ne el coneixement i l’ús, amb respecte a totes les variants.

Per tot plegat, personalment tinc la més absoluta convicció que l’administració central de l’Estat, a l’empara de l’article 3 de la Constitució espanyola, i totes les administracions autonòmiques haurien d’actuar en defensa de la llengua catalana i dels aragonesos de la Franja. Com també crec fermament que totes les institucions de l’Estat haurien de ser respectuoses i fer complir els preceptes que es deriven de la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries, tractat internacional signat per Espanya en el marc del Consell d’Europa 1992 i ratificat l’any 2001.

Em sembla, consellera, que és innegable que aragonesos i catalans comparteixen la llengua catalana i que només actituds difícilment justificables i basades en el pur partidisme poden negar-ho. Com a conseller de Cultura, em correspon el deure de defensar, doncs, aquest patrimoni, que volem continuar compartint en benefici de tots els ciutadans i dels drets lingüístics dels parlants del català.

Preservar la gran riquesa patrimonial i cultural que la llengua catalana representa és un objectiu que ens beneficia a tots: els ciutadans de la Franja, els ciutadans d’Aragó i els de Catalunya. I no cal dir que estic segur que també beneficia Espanya i Europa.

Amb profund respecte per les competències de cadascun dels nostres governs i amb el desig de mantenir el compromís en defensa del català de la Franja, estic a la vostra disposició per parlar d’aquesta qüestió des d’ara i en qualsevol moment que vostè consideri.

Ben atentament.