Nascut al Matarranya el 1980, Sorolla investiga la situació del català a la Franja i adverteix que pot entrar en declivi. Va ser qui primer va usar les sigles LAPAO per resumir el circumloqui amb què el govern d’Aragó nomena el català [….]

El expresidente del Gobierno defiende la postura socialista de reformar la Carta Magna para encontar una solución en Catalunya y muestra su preocupación por el deterioro del Estado del bienestar | Elude valorar las políticas impulsadas por el Gobierno de Mariano Rajoy | Tira balones fuera cuando le preguntan por primarias en el PSOE y asegura que apoya a Rubalcaba [….]

El Sr. Graham Watson avisa Espanya que “ja no vivim en el segle XVIII” i que la UE ha de ser “suficientment forta i flexible” per permetre la creació de nous estats dins de les seves fronteres. El seny es comença a obrir-se pas a Europa. El líder de la tercera força política d’Europa defensa sobre la independència de Catalunya que si això és el que vol la majoria, “és el que ha de passar”. El Sr. Zapatero ha de entendre que d’aquest forat n’ha de sortir tota Europa. No solament Espanya o Catalunya. a Cada estat hi ha d’haver ciutadans que s’identifiquin amb la seva nacionalitat. Només així es pot remar en la mateixa direcció.

Fernando Ónega López, uno de los más experimentados periodistas políticos españoles, acaba de publicar un libro muy recomendable: Puedo prometer y prometo. Mis años con Adolfo Suárez. (Plaza & Janés). Ónega (Mosteiro, Lugo, 1947) es un periodista de largo recorrido -desde hace años, colaborador semanal de La Vanguardia-, que vivió los pasos decisivos de la transición como director de prensa de la presidencia del Gobierno. En los momentos más importantes de aquel periodo histórico, el joven Ónega estaba allí, tomando nota y aportando ideas. Una de las más famosas frases de la transición, el célebre “Puedo prometer y prometo” de Adolfo Suárez el 13 de junio de 1977, víspera de las primeras elecciones democráticas, salió de su pluma. Ónega fue el autor del discurso, Suárez lo revisó a fondo y dejó intacto el latiguillo de su joven escribidor: “Puedo prometer y prometo…”.[…]

Excel·lent treball de Enric Juliana. Realment hi ha una gran similitud amb l’actualitat: –“jo tinc sis milions de persones que volen votar”. -“Usted no es nadie. Usted es quien yo diga que es”. És el que pensava en el seu fur intern abans Suarez i ara Rajoy. En el fondo estan pensant en l’exercit i la guàrdia civil. És a dir la força. La constitució i les lleis, són les seves tapadores que belluguen segons els seus interessos, com ja s’ha demostrat tantes vegades. Aquesta és la realitat d’Espanya: Una dictadura, seguida d’una transició, que només acabarà el procés, quan torni al punt d’on va sortir: la Tercera República. Catalunya a més dels sis milions de persones que volen votar, té un altre actiu al seu favor. La prima de risc, que pot bloquejar les intencions de l’exercit i la guarda civil. I un altra no menys important la oligarquia econòmica actual no te banderes i, si no surt perdent, tan se li fa que es voti o no. Aviat es tindrà que començar a parlar clar i dir les cosses pel seu nom.

Segons el periodista que firma la informació, Tobias Buck, des de Madrid, “la paciència (dels catalans) s’està esgotant”, i adverteix que “el que sigui que encara manté units” catalans i espanyols “es va desgastant dia a dia”. Com a exemple d’aquest desgast, recorda les enquestes en què es ressenya que la meitat de la població de Catalunya vol un Estat independent. “Es nota un deteriorament palpable en la manera com els catalans pensen i parlen d’Espanya, i com la resta d’Espanya pensa i parla dels catalans”.[….]

Sempre hem dit que abans que independentistes som demòcrates. I fóra d’esperar que entre els que prefereixen seguir sent governats per Madrid també prevalgui aquest criteri. Tanmateix, pel que fa als portaveus de partits com el PSOE o el PP, no sembla pas que així sigui. Només així s’entén la negativa radical a acceptar un referèndum que permeti als catalans expressar amb claredat quin és el futur polític que desitgen pel país. Perquè ser demòcrata vol dir acceptar el veredicte de la ciutadania, tant si és per dir que Sí com per dir que no.

Dues opcions perquè volem una resposta clara i explícita. I perquè les alternatives decauen pel seu propi pes. De fet, gairebé és innecessari fer pedagogia en aquest sentit quan cada dia, des de les files dels dos grans partits de l’Estat, es llencen torpedes a la línia de flotació de les suposades terceres vies. Pels seus fets els coneixereu, podria dir un bon democristià. Només cal observar els pressupostos generals de l’Estat i la caiguda de la inversió en prop d’un 25%. I que, en canvi, malgrat la crisi, la recaptació a Catalunya no para de créixer en favor de les arques de l’Estat. D’aquesta manera, Madrid incrementa l’extracció de recursos de Catalunya i en retalla encara més les inversions. I pel que fa al cas de l’IVA, la situació és encara més exasperant. El Govern Rajoy ha incrementat l’IVA fins a un 21%, multiplicant per tres el de cultura. Tot i així, al conjunt de l’Estat la recaptació de l’IVA va caure el 2012 i només l’aportació de Catalunya ha compensat el cop gràcies a una aportació addicional de 2.000 milions d’euros. L’IVA és un impost cedit que en un 50% repercuteix a Catalunya segons la Lofca. Doncs bé, saben quina part s’ha quedat a Catalunya d’aquests 2.000 milions? Zero, ni un cèntim. Perquè s’entengui la magnitud del greuge: només amb aquesta quantitat podríem pagar quatre vegades la paga extra dels treballadors públics que un any més no percebran i que sí rebran -paradoxalment- els empleats de l’administració espanyola.

La tercera via que propugnen alguns catalans, ingènuament en el millor dels casos, és una via que ja no té ni estació de sortida, perquè d’estació d’arribada no n’ha tingut mai. És per això que el catalanisme s’ha estavellat històricament un cop i un altre. Senzillament perquè dos no s’entenen si un no vol. I la part de l’Estat ha fet mil i una demostracions de quina és la seva actitud, que no concep cap mena d’entesa que no passi per una relació de subalternitat i submissió. Insistir en fer el mateix camí que tantes vegades t’ha portat a un carreró sense sortida és d’una irresponsabilitat o candidesa, també en el millor dels casos, que no ens podem permetre arribats a aquest punt de la partida. El procés de l’Estatut és massa recent com per demanar un exercici d’amnèsia col·lectiva. Per no avaluar a quina mena de paradigma responen les crides vagues al diàleg posant perversament ambdues parts al mateix nivell. Què més voldríem els catalans que Madrid fos com Londres i poder acordar una consulta! Si no és així és, ras i curt, pel rebuig sense miraments de Madrid, que tots coneixem perfectament per molt que alguns intenten cínicament dissimular-lo. I encara més retorçat és prometre alegrement una reforma federal de la Constitució, una entabanada que menysté el sentit comú. Tots sabem que reformar la Constitució requereix una majoria de dos terços, ergo el concurs de PP i PSOE. En el fons, però, el problema no és jurídic (perquè de vies n’hi ha), sinó de simple voluntat política. I ja no és que el PP no estigui per la feina, és que el PSOE tampoc ho està, com tots hem tastat en pròpia carn.

Anem per feina, doncs, i deixem de perdre el temps en favor d’aquells que tenen com a únic objectiu impedir una consulta a Catalunya, impedir que els catalans decideixin el seu futur. La tercera via és fum, un fum espès i tèrbol, i serà així fins que no veiem el senyor Rajoy (o Rubalcaba) posant una proposta sobre la taula. Si això s’esdevé, ja ens ho faran saber, i si no és així, és perquè no n’hi ha cap. La consulta no respon a un caprici, és el mandat de les eleccions, el mandat de la gran majoria de catalans. I la feina de les forces polítiques és fer tot el que està a les nostres mans perquè la ciutadania pugui votar i decidir. La missió d’un representant popular és facilitar l’expressió de la ciutadania, no dificultar-la a tothora. Parlar clar a la gent i permetre que s’expressi amb claredat responent a una pregunta clara amb un sí o un no. Quan es va prometre la consulta, clarament a partir de la manifestació de l’Onze de Setembre del 2012, tots sabíem de què estàvem parlant i sobre què volien ser consultats els ciutadans. No sobre drets genèrics, ni sobre si calia reformar la Constitució, ni sobre estatuts ja sentenciats, sinó sobre si els catalans volem o no ser un Estat independent més d’Europa. Aquesta és la qüestió. Fem, doncs, el que hem de fer, que vol dir posar el futur en mans dels ciutadans, que decideixin amb claredat i comprometemnos tots ja a fer possible aquesta consulta i a acceptar el veredicte de la ciutadania. Precisament d’això se’n diu democràcia.

El camí que proposem, el de ser un Estat, és obvi que té poderosos detractors i que genera alguna incertesa. Però és un camí que respon a l’anhel de la ciutadania, que ofereix esperança i il·lusió i, sobretot, que és molt millor que les certeses que ens ofereix seguir com ara. El camí de la dependència, el de les apel·lacions vagues al diàleg, ja el coneixem, l’hem fet massa cops. I és precisament perquè el coneixem, perquè l’hem provat fins a la desesperació, que ja no té cap credibilitat. Avui hi ha una proposta clara sobre la taula, la independència, un clam de punta a punta del país, de tram a tram, de nord a sud; que aquesta proposta d’emancipació del país -la independència- sigui posada a votació és el desig de la immensa majoria de la nostra societat, que -pesi a qui pesi- en la seva immensa majoria creu en la democràcia i vol exercir-la.

Oriol Junqueras
Presidente de ERC