Més que una atípica història d’amor, Amor d’idiota és una narració sobre l’amor. Ambientada a la Barcelona post-olímpica, en plena crisi, quan el retorn a la quotidianitat 
després d’uns mesos de somni es feia més dur, explica la història d’un jove que, a punt de fer trenta-cinc anys, desplaçat, vençut i sense perspectives clares de futur, viu dues circumstàncies que, potser, el forçaran a canviar de vida. D’una banda, la coneixença, amb cinc mesos de retard, de la mort d’un amic i, de l’altre, l’impacte de la trobada amb una dona jove que es dedica a penjar banderoles als fanals de la ciutat.
Amor d’idiota comença una gèlida nit de gener de 1993, quan els pèls del pubis de Sharon Stone triomfaven a casa nostra, i s’acaba un divendres de maig del mateix any, poc després del concert de Bruce Springsteen a l’Estadi Olímpic. Com en altres novel·les de l’autor, el teló de fons barceloní no fa sinó emmarcar històries concretes de gent molt concreta: persones de carn i ossos que, enmig de la confusió, intenten aferrar-se a valors segurs, l’amistat, a valors suposats, l’amor o a tots dos alhora. A l’espera de temps millors, la ciutat tan sols pot oferir el que ha ofert d’ençà de fa dos mil anys: recer, aixopluc i una mica, o molta, distracció.
paraules i frases del llibre:
entapissats,
regurgitat
terrabastall
individu
Més que l’home invisible, sóc l’home desdibuixat.
andròmines.
una calaixera desballestada i esclafada.
Quina bajanada,
«Vés amb compte, Pere-Lluc, allà fora és ple d’idiotes».
bitllo-bitllo,
mentre
bellugar-se.
per dir-ho d’una manera idiota, una de les branques on agafar-me per no caure al precipici.
Per cert, i aquest bony?
No m’ha tornat a la memòria la noia que plantava banderoles perquè, de fet, no se n’havia anat mai.
en doble filera,
trasbalsadora. Continua llegint →
