Lletres N, M i P

Publicat el 25 Març 2014

Escriptura de m,n i mp: A principi de paraula distingim clarament aquest tres sons. Però a final de mot o davant d’algunes lletres pot ser que dubtem.
Pistes abans de:

  • m -> abans de m sempre m:emmagatzemar, emmalaltir, emmirallar, immòbil, immens, immadur, commoure, commoció, immigració, commemorar, emmarcar, immensitat, emmurallar, emmordassar, …  excepcions: enmig, tanmateix..
  • Abans de b sempre m: ambulatori, ambre, combatre, embolicar, embastar, imbatible, tombar, també, combinar, embenar, … excepcions: no n’hi ha.
  • Abans de p sempre m: ampolla, empaquetar, emparar, impacte, important, imprevist, impacient, campus, exempció,empobrir, empetitir, commutar, immersió, … excepcions: benparlat…
  • Atenció al grup mpt: atemptar, assumpte, sumptuositat, comptar, compte!, compte (corrent), temptejar, presumpte, exempt, símptoma, temptar, comptable, comptabilitat, comptabilitzar.. … la p no sona. S’han d’aprendre de memòria.
  • Abans de f pot anar  m en paraules com: triomf,triomfar, amfibi, amfiteatre, àmfora, èmfasi, emfàtic, simfonia, samfaina, xamfrà, èmfasi,
  • Atenció al grup circum: circumferència, circumflex, circumscripció, circumloqui, circumval·lacio, circumstància,
  • n -> abans de n sempre n: mil·lenni, ennuvolat, bienni, trienni, innocent, quinquenni, annex, innocu, annex, connectar, ennegrir, innovar, innegociable, perenne, .. excepcions: somnàmbul..somniar/somiar i tota la família del somni.
  • abans de v sempre n: canvi, enviar, invent, conveni, enveja, involucrar, recanvi, envestir, envà,.. excepcions: tramvia..
  • Abans de f pot anar  n en paraules que comencen en prefix en-in-con :   infeliç, informar, enfilar, enfornar, conferir, conformar, confortable, confitura, enfeinat, enfilar, infermera,fanfarró, inferior, confiar, infidel, 

Divergències amb el castellà: somriure, impremta, premsa,

Registre

Apel·lem a un concepte innovador de ciutadania, que implica una voluntat de pertànyer i sense límits territorials. L’únic requisit per pertànyer és el compromís amb els valors i principis amb els quals volem unir la nostra comunitat. Entre ells:

El dret a l’autodeterminació dels pobles

La pau i la no violència com a única manera

Respecte i voluntat de parlar amb totes les opcions democràtiques

Drets lingüístics individuals i col·lectius

Potenciació de la gent en tots els aspectes i en totes les fases de la presa de decisions i gestió col·lectiva

Treball cooperatiu i col·laboratiu entre ciutadans, institucions i actors públics i socials

No discriminació, igualtat d’oportunitats, dignitat de persones i defensa d’una societat inclusiva

Sostenibilitat i justícia social, econòmica i mediambiental

Contribuir a construir una república per a tots els que tinguin llibertat com a objectiu principal, específicament els drets civils, polítics i socials.

Un esperit autodenedor, que aspira a l’excel·lència, el rigor i el bon treball

Terrorista i espanyol? No!

Després de set mesos de preparatius, el 21 de desembre del 1978, en un poble del País Basc francès, un grup de vuit militars espanyols feien esclatar una bomba als baixos del Renault 5 de José Miguel Beñaran Ordeñana, més conegut pel nom de guerra: Argala. Aquest dirigent d’ETA havia estat el màxim responsable de l’atemptat que cinc anys abans havia posat fi a la vida de l’almirall Carrero Blanco. Van tornar a Espanya, van reservar en un restaurant de Madrid i ho van celebrar convenientment. L’assassinat va ser reivindicat pel Batallón Vasco Español, una sigla més de la sopa de lletres ultradretana que va ensangonar –amb almenys 66 morts– la violentíssima Transició espanyola. Ni aquest ni la majoria dels altres atemptats no van ser mai investigats ni molt menys encara, considerats terrorisme.

Amb l’arribada del PSOE al poder, el GAL va succeir els grups parapolicials anteriors, amb un component més alt de mercenaris i molts diners dels fons reservats de l’Estat. Van fer una quarantena d’atemptats que van afegir 26 morts més a compte del terrorisme d’estat. En aquest cas van ser condemnats l’exministre Barrionuevo i diversos alts càrrecs i comandaments antiterroristes, indultats ràpidament. El Tribunal Suprem va sancionar algunes accions, però la sentència va negar el caràcter terrorista dels GAL. […]

ACDSee Light EQ™ Technology

És l’equivalent a Ombres/il·luminació del photoshop.

This technology makes it possible to adjust lighting in specific areas in images without affecting others. You can simultaneously lighten areas that are too dark, and darken areas that are too bright. If the foreground subject is backlit, you can easily lighten that subject up without blowing out the background. For a quick adjustment, this Light EQ™ technology can be found in Edit mode’s 1-Step lighting tool, which makes it possible for users to merely open an image and have it intuitively improved automatically.

Light EQ™ technology also powers View mode’s Auto EQ. This tool allows for users to press the Auto EQ button and view their image with an automatic exposure boost, commitment-free. What does commitment-free mean? It means that you can see what your image would look like with responsive lighting correction without saving the correction or even entering Edit mode. This makes it easy to determine which images in your collection could benefit from adjustment as you browse, expediting your cataloging and organizing process.

Paradiso cocteleria

World’s 50 Best Bars 2018

59. Dry Martini

Barcelona, Spain

drymartiniorg.com


Carrer de Rera Palau, 4
Carrer de Rera Palau, 4, 08003 Barcelona

UBICACIO

https://maps.google.com/?q=Carrer+de+Rera+Palau%2C+4%2C+08003+Barcelona&ftid=0x12a4a2fe3041b0fb:0x4bbf4aa8b1ec34d6

  • Jardí del Eden (no alcohòlic): suc de poma, menta, suc de llimona, i gingebre, cogombre, Cordial de Flors de Saüc, llimonada rosa
  • Toky monkey (fort): Rom Brugal 1888, mantega de cacauet, puré de banana rostida, pomelo, llima, xarop d’auró, i sèsam.

Occitània: el poble que encara camina


Avui, a Tolosa de Llenguadoc es fa novament la Dintrada, un fòrum social que té la voluntat d’encarar els desafiaments que viu l’occitanisme, com ara la davallada de l’ús de la llengua, el paper de les associacions, la irrellevància política i treballar per trobar un nou horitzó per reactivar el moviment.

Occitània té setze milions d’habitants. És un territori molt ampli: 190.000 km² dividits en tres estats, principalment el francès, amb trenta-dos departaments, però també comprèn la Vall d’Aran i les Valls Occitanes al Piemont italià. Cal afegir un enclavament a la Gàrdia, a Calàbria, similar al cas que trobem del català i l’Alguer. [….]

Diada 2018

Imatge aèria de la manifestació de la Diada a la Diagonal de Barcelona aquest 11 de setembre del 2018. Pla general. (Vertical)

Imatge aèria de la manifestació de la Diada a la Diagonal de Barcelona aquest 11 de setembre del 2018. Pla general. (Vertical)

Irene Coghene: ‘El català a l’Alguer és una llengua viva, però li mancava l’escolarització’

Entrevista a la coordinadora territorial de la Plataforma per la Llengua de l’Alguer

Els pares podran escolaritzar els fills en català a les escoles de primer grau ­­de l’Alguer, és a dir, fins a tretze anys. A més, els algueresos també podran dirigir–se en català a les administracions i hi haurà un terç de la programació del servei públic de ràdio i televisió en les llengües pròpies de l’illa: català, sard, sassarès, gal·lurès (cors) i tabarquí (lígur). El català de l’Alguer, per tant, guanya protecció legal gràcies a la nova llei de disciplina de la política lingüística, aprovada fa dues setmanes al Consell Regional de Sardenya per a regular les llengües. Irene Coghene ha estat sempre al peu del canó: és coordinadora territorial de la Plataforma per la Llengua i presidenta de la Consulta Cívica per les Polítiques Lingüístiques del català de l’Alguer. El seu afany ha estat important en la gestació de la llei que vol garantir el futur del català. […]

Breu història del nacionalisme espanyol


De la Constitució de 1812 a la prohibició del 9-N

Premi Irla d’assaig 2016
Francesc Puigpelat. Breu història del nacionalisme espanyol

Els que ja tenim una certa edat quan estudiàvem la historia d'”Espanya” incloïa els suposats esdeveniments que van ocórrer a la península que es forma per sota els pirineus. Així vam haver d’estudiar llistes interminables de reis godes, personatges com Viriato, resistències heroiques a Numancia i Sagunt etc. Des de fa molt de temps, podem parlar de segles, s’ha intentat associar aquesta territoris geogràfics amb una unitat política. A aquesta tasca s’hi han sumat historiadors, escriptors, intel·lectual i polítics castellans, i ha anat calant aquesta idea als caps de la població en general.

Un exemple de la mena de mistificacions del nacionalisme teatral del segle XIX la dóna “La venganza catalana”, d’Antonio García Gutiérrez, una obra que tracta el tema de l’expedició a Orient dels almogàvers, Ramon Muntaner i Roger de Flor.

Un parell de cites perquè s’entengui com funcionava el falsejament d’una història l’acció de la qual transcorre l’any 1303, un moment en què Espanya, per descomptat, no existia. Hi ha un moment en què la princesa Maria explica a sa mare, Irene, com li ha canviat la vida d’ençà que s’ha casat amb Roger de Flor:

Ya no soy desde ese día griega
¡no!, soy española.
Aquí la noble altivez de mi nueva patria siento.

Més endavant, Roger de Flor, que apareix a l’obra com un perfecte exemple de mascle hispànic, malgrat que era mig alemany mig italià, exclama:

Mas no hay turco, ¡vive Cristo!
que se alabe de que ha visto
de un español las espaldas.

Però la gran estrella de l’època va ser, sens dubte, José Zorrilla (1817-1893), autor del cèlebre Don Juan Tenorio (1844), que és per a molts autors, especialment els hispanistes anglosaxons com Ian Gibson, la quinta essència del caràcter espanyol. Zorrilla va tenir un èxit immens, que no va ser aliè a la seva connexió amb el creixent nacionalisme de les classes cultes del seu temps. Una de les seves obres més importants, El puñal del godo (1843), tracta justament de la derrota de l’Espanya visigoda davant dels perversos invasors musulmans. I la seva Canción del trovador comença amb tota una declaració de principis:

Mi voz, mi razón, mi fantasía
la gloria cantan de la patria mía.

Noms com Francisco Martínez Marina, Modesto Lafuente o Fernán Caballero són absolutament desconeguts per al gran públic, malgrat que són pedres angulars en la construcció de la doctrina del nacionalisme espanyol remuntant-lo no a la època Visigoda sinó a la Romana i abans..

Un dels primers a negar aquesta continuïtat entre els visigots i Castella-Espanya va ser Jaume Vicens Vives. El 1952, a la seva “Aproximación a la Historia de España”, escrivia: «Després de la invasió musulmana (711) va quedar trencada la unitat política de l’Estat visigot i destruïda la carcassa econòmica, jurídica i espiritual d’aquella societat  Aleshores neixen les Espanyes en la seva plural unitat. Alineats des de Galícia a Catalunya, en el millor dels casos simples illots testimoni davant la marea musulmana, els nuclis cristians comencen la seva cursa històrica».

És difícil exagerar la importància d’aquest judici: és la negació pura i simple d’un dels mites fundacionals del nacionalisme espanyol! Les conseqüències salten a la vista: si el que afirmava Vicens Vives era cert, aleshores no tenia cap sentit considerar Espanya com un país essencialment unitari. Al contrari: era un país compost i plural des dels seus mateixos orígens!

La tesi de Vicens Vives va tenir el suport de bona part de la comunitat científica dels historiadors espanyols, i també dels hispanistes d’arreu del món.

Tot hi així n´hi ha que segueixen reptin la cançoneta  de Espanya “la patria milenaria”