En la nova època que és a punt de començar per a l’independentisme, després de la sentència del Suprem i les eleccions a les institucions de la comunitat autònoma de Catalunya, serà important de no perdre més temps i delimitar línies clares que puguen servir per a identificar l’autonomisme de fraseologia independentista, perquè sembla difícil de creure que desapareixerà l’ús del doble llenguatge. L’actitud respecte del PSOE em sembla que és candidata de ser una de les línies més transparents i comprovables.

El PSOE no solament no és part de la solució sinó que és el problema. Amb èmfasi al verb: és el problema. Així que, com més a prop se situe qualsevol del PSOE –del PSC, si ho voleu– més lluny serà de la ruptura amb l’estat espanyol i de cap política de confrontació.

L’error de distingir entre els projectes del PP i el PSOE com si fossen antagònics és un dels més fonamentals a corregir. Respecte de qualsevol cosa que tinga a veure amb el tracte de les minories nacionals i lingüístiques de l’estat espanyol, és evident que el PSOE i el PP no ho són, d’antagònics. Però també ho són cada volta menys, si m’ho permeteu, respecte del fons mateix del règim. En els negocis, en la gestió de l’Espanya S.A. de Florentino i els bancs, són els mateixos. En la corrupció són els mateixos. En la concepció autoritària de l’estat i l’aprimament de la democràcia sota qualsevol excusa són els mateixos. La dreta espanyola beu encara del franquisme sociològic, com s’ha evidenciat clarament després del referèndum del Primer d’Octubre, i això la fa més impresentable encara. Però el PSOE és el pilar imprescindible sobre el qual el post-franquisme pot aguantar-se. Sense ell tot cauria i aquesta és la seua enorme responsabilitat històrica. Continua llegint →

Amb dos anys n’hi ha prou per a fer-nos una fotografia clara d’on som, i dissenyar uns apunts que ens permetin d’arribar on volem arribar. Des de la preparació del referèndum d’autodeterminació fins al desgavell polític d’aquests darrers mesos, compartit a Barcelona i Madrid, ens podem fer una idea més clara de quines són les regles del joc en un procés de construcció republicana, que, si bé sembrat d’obstacles i mines, continua essent un camí on la majoria ciutadana del nostre país, amb més determinació o menys, ha decidit de transitar. És l’únic camí, a més, que un règim postfranquista, potser no agonitzant tot i que sí prou tocat, ens  força a emprendre.

La primera lliçó que hem après, ben amarga, per cert, per a aquells qui temps enrere no teníem cap problema a identificar-nos com a espanyols, és que Espanya no és una democràcia. Que l’estat espanyol d’avui és una actualització del mateix sistema operatiu instal·lat a la força el 1939 amb un acte il·legítim de violència, i que manté la vigència dels seus principis rectors mitjançant la monarquia, els símbols nacionals i una constitució que només és presa seriosament a l’hora de reprimir la dissidència. Dos anys després, ens ha quedat ben clar que no ens enfrontem a un estat occidental democràtic, amb unes normes de funcionament mínimament raonables, sinó a una dictadura, a un imperi que, tot parafrasejant Mikhaïl Bakunin, només pot sostenir-se gràcies a la violència i el crim. Un règim que, malgrat que fa ingents esforços per mantenir les estructures de poder i dominació bastides durant el sanguinari franquisme, no deixa de ser una versió relativament sofisticada de l’antic règim, fonamentada en la persistència dels privilegis d’una minoria que controla absolutament tots els poders fàctics i estratègics, capaços, per exemple, de fer sabotatge a qualsevol govern mínimament d’esquerres que qüestioni l’status quo. Un règim que es fonamenta en un cert culte a la personalitat –d’aquí ve la importància de mantenir artificialment una monarquia representada per personalitats mediocres i matusseres– i amb un aparell propagandístic –un nacionalisme espanyol prou banal– que assegura l’adhesió d’importants sectors populars, que tenen en la catalanofòbia un espai de cohesió. [….]

Al llarg de la segona meitat del segle XX, l’italià, llengua de la república, ha anat guanyant presència a l’illa de Sardenya gràcies a la posició de privilegi institucional que ostenta. Malgrat això el sard i les altres llengües de l’illa, entre les quals el català, mantenen una presència important i van recuperant terreny a les institucions. La setmana passada, el Consell de Sardenya, l’organisme d’autogovern, va aprovar una llei de regulació integral de la llengua sarda i de les altres que li són pròpies, com el català de l’Alguer, amb vint-i-cinc vots a favor i vint en contra.[….]

Tot i que al nostre país no acaba d’enlairar-se, l’ús de la bicicleta com a mitjà de transport urbà és important a moltes ciutats europees. Especialment als Països Baixos i Dinamarca, que en són capdavanters mundials i amb dècades d’experiència en l’ús. Tanmateix, aquests últims anys el sector de la bicicleta ha canviat de manera significativa. L’electrificació de la mobilitat personal no solament ha fet esclatar l’ús dels patinets; també ha afectat el capdavanter, fins ara, del transport urbà alternatiu i no contaminant. Les elèctriques són el segment que més creix dins la indústria de la bicicleta, mentre que les vendes de les tradicionals s’han estancat. Als avantatges generals d’anar amb bici –com ara per a la salut, el gaudiment del trajecte o el fet de preveure’n la durada– amb les elèctriques s’afegeix la comoditat de no haver de fer un gran esforç alhora que permet de fer exercici en unes societats cada vegada més sedentàries. A continuació fem una repassada dels models més interessants. Si el trajecte cap a la feina fa pujada, ara ja no hi ha excusa per a no anar-hi amb bicicleta. [….]

Els contraris a la independència de Catalunya sovint descriuen el moviment com a populista, amb la intenció de ressaltar similituds entre l’independentisme i moviments populistes generalment amb reputacions negatives, com el Brexit, el Front Nacional de Marine Le Pen, el Partit Republicà de Donald Trump, el partit ultradretà espanyol Vox, el chavisme llatinoamericà, etc.

El concepte ‘populisme’ és difícil de definir i té moltes definicions. Per alguns experts, com David Arter, és una ideologia. Per uns altres, com ara Benjamin Moffitt i Simon Tormey, és un estil d’oratòria. La definició és tan vaga que Tim Bale, Stijn van Kessel i Paul Taggart, experts en la qüestió, diuen que ‘qualsevol actor polític que apareix sovint a les notícies per un temps substancial probablement corre el perill de ser titllat de “populista” tard o d’hora’. [….]