S’han organitzat sopars, cantades i concerts a l’exterior de les presons dels Lledoners, el Puig de les Basses i el Mas d’Enric.

Aquest és el tercer Nadal que passen tancats a la presó Oriol Junqueras, Jordi Sànchez, Joaquim Forn i Jordi Cuixart, i el segon de Dolors Bassa, Carme Forcadell, Raül Romeva, Josep Rull i Jordi Turull. Per això, com s’ha fet els anys anteriors, s’han organitzat actes de solidaritat amb els presos a l’exterior de les presons dels Lledoners, el Mas d’Enric i el Puig de les Basses. De moment, n’hi ha uns quants de prevists, però encara se n’hi poden afegir més o se’n poden ampliar els detalls aquests dies vinents.
Els Lledoners

El dia de Nadal al vespre es faran dues actuacions musicals al pla dels Lledoners, a partir de les 20.00. La primera serà amb Trenkaband, que tocarà ‘Com cada nit’. Després, Sílvia Montells i Joan Antonell interpretaran la ‘Nadala Bonanit’. A les 20.35 Joan Bonanit donarà la bona nit als presos polítics, com fa cada nit d’ençà que són a la presó.

El primer de gener l’acte de solidaritat amb els presoners també es farà amb música. Concretament, amb el concert d’Udols de Llop, a les 19.00. Com el dia 25, després també hi haurà el ‘Bona nit’ als presos.

A més dels actes de Nadal, és previst de mantenir la concentració setmanal que es fa cada diumenge al punt de migdia.
El Puig de les Basses

El 28 de desembre es farà un acte nadalenc al Puig de les Basses. A les 11.00 el Cor Parroquial d’Amer hi farà una cantada de nadales.

La nit de Cap d’Any hi haurà l’acte Cap d’Any amb la Dolors Bassa, en què es farà la Campanada per la Llibertat. Hi haurà coca i un cremat i també es farà un llançament de coets.

A banda els actes especials d’aquests dies, s’hi mantindrà la concentració setmanal de cada divendres a les 20.30.
El Mas d’Enric

El 25 de desembre al vespre, a les 19.00, hi haurà un brindis per Carme Forcadell i la resta de presoners polítics i exiliats al Mas d’Enric. Es demana als assistents que hi portin cava, neules, torrons… A les 19.15 s’hi tocarà el ‘Cant dels ocells’, com cada dia.

També s’hi ha previst un sopar de carmanyola el dia 31 a les 22.00. Els organitzadors avisen que cal portar el sopar, taula i cadira i que es farà el sorteig solidari d’un lot amb un tiquet de tres euros. També s’hi beurà rom cremat. Després es faran les dotze campanades i la Banda del Tercer Grau s’encarregarà d’afegir-hi el toc musical.

El 4 de gener s’hi farà la Cantada de Nadal, que ja s’ha fet a les altres dues presons. Començarà a les 16.00 i s’acabarà si fa no fa a les 19.00.

A més d’aquests actes amb motiu de les festes de Nadal, és previst mantenir la interpretació diària del saxofonista Òscar Cid, la concentració de Taca d’Oli (Avis i Àvies per la República) el dijous a les 18.30 i el sopar de carmanyola el divendres a les 21.00.

La política maltesa experimenta una crisi sense precedents d’ençà de l’assassinat el 16 d’octubre de 2017 de la periodista Daphne Caruana Galizia al nord de l’illa mentre investigava la connexió d’empresaris i polítics locals en la trama d’evasió fiscal mundial dels papers de Panamà. L’onada d’indignació popular arran de la seva mort violenta ha acabat derivant, dos anys després, en greus sospites d’implicació vers membres del govern laborista maltès i la dimissió recent de dos ministres, Konrad Mizzi i Chris Cardona, a més del cap de gabinet, Keith Schembri, i del mateix primer ministre, Joseph Muscat.

Tot aquest rebombori polític i mediàtic ha posat al descobert molts aspectes foscs de l’establishment d’aquest petit arxipèlag mediterrani i, del nostre país estant, també alguns detalls històrics que ens toquen de prop: la presència abundant de cognoms de sonoritat o procedència catalana. Perquè, no us sonen pròxims Muscat i Cardona? Així com l’origen exacte del primer no és del tot clar, el segon no deixa lloc a dubtes. De fet, el lingüista i expert en onomàstica maltesa Mario Cassar situa Cardona en el top 100 dels gairebé vint mil cognoms que apareixien al cens del 2011. Segons un estudi seu, el 76% de la població porta un d’aquests cent cognoms, entre els quals hi ha els també molt comuns Vella (inclòs en el top 10) i Abella, considerats d’origen català.[….]

Paul Engler acaba de presentar el llibre Manual de desobediència civil (Saldonar Edicions). Aquesta obra teoritza i sistematitza exemples de lluita no violenta exercits arreu del món. De la lluita pels drets civils als Estats Units a la caiguda de Milosevic passant per l’independentista Gandhi. Engler, nascut als Estats Units, amb un grau en sociologia i un màster en psicologia, és fill del catolicisme ultraesquerranós tan habitual als EUA. En aquesta entrevista telefònica de VilaWeb, parla del seu llibre, escrit amb el seu germà, amb pròleg de Liz Castro. I també explica com veu el cas català: creu que per guanyar ha de créixer la tensió, que els líders més establerts poden ser un fre i que s’ha de donar per feta la reacció de l’extrema dreta.

—Sou fill de capellà i de monja catòlics?
—Sí. Sóc producte de l’amor prohibit. Els meus pares formaven part del corrent reformista del Concili Vaticà II, i molts vinculats a la teologia de l’alliberament, la lluita pels drets civils dels EUA i la solidaritat amb Llatinoamèrica. Tinc dos germans més, sóc el petit. Els pares van haver de penjar els hàbits, però, com deien sempre ells, no van deixar mai la vocació, només la posició dins l’Església. El meu pare també visitava presoners. [….]

Arnaldo Otegi (1958) és un referent de l’independentisme i un dels grans protagonistes del procés de pau al País Basc. Ell va ser l’encarregat de convèncer els partidaris de la lluita armada de continuar el camí per mitjans pacífics i democràtics. Ara és representant de Bildu, però ha estat un total de catorze anys clos en presons espanyoles. Divendres va estar a Barcelona per signar la Declaració de la Llotja de Mar, que uneix els partits sobiranistes de tot l’estat espanyol. VilaWeb va poder parlar-hi en un restaurant cèntric a propòsit del moment polític actual, la violència policíaca, les barricades, el paper dels presoners en un moviment d’alliberament, de la burgesia en el cas català i del consell que dóna ell a l’independentisme català: unitat i programa de mínims. [….]

“Aragó, Aragó!”, era un dels crits sovint eixits de la gola dels almogàvers en ple combat. La Corona d’Aragó tingué l’origen en el casori de Peronella, princesa del regne d’Aragó, amb Ramon Berenguer IV, comte de Barcelona. Ramir II dona a Ramon Berenguer “la filla i totes les terres d’Aragó”. Jerónimo Zurita diu: “Bajo el Señorío de Cataluña, potencia medieval, que doblaba a Aragón en más de seis veces en tierras y poder…” El regne d’Aragó era de menys extensió que el comtat de Barcelona, el qual s’havia engrandit absorbint els altres comtats catalans llevat del d’Urgell, que sobreviuria fins a l’extinció de la nissaga reial catalana. El comte de Barcelona tenia la importància d’un monarca: portava el títol de comte i el de rei d’Aragó. Després de la conquesta de Mequinensa, Fraga i Lleida al segle XII, comença l’expansió mediterrània, la conquesta de les Balears, Sardenya, Sicília i fins a Grècia. La llengua de l’imperi era la catalana, i tots els seus reis la parlaven, la gran literatura que donà fou la nostra clàssica.

Tothom s’ha demanat per què els nostres comtes no es constituïren en reis de Catalunya. El poble senzill diu: per què parlaven de comte i no de rei? No hauria estat desencertat –tot era possible en aquells segles– transformar Catalunya en regne. Ens hauríem guanyat més prestigi internacional. Els poetes i els historiadors van convenir en l’expressió comte rei. De fet, del punt de vista diplomàtic, de cara a l’exterior, aquests monarques catalans de sang i de llengua foren coneguts oficialment com a reis d’Aragó. Punt. Nosaltres hem apedaçat el teixit parlant de Confederació.
el Regne d’Aragó com a titular de tota la Corona: (Por algo se llama reino de Aragón). Fins alguns periodistes han omès o emmascarat el nom de Catalunya en els seus escrits. Han fet campanya constant pretenent que Catalunya és una amenaça, una mena d’ogre que vol emparar-se d’una part d’Aragó: la que anomenem Franja, volen dir, terres que encara són catalanes de llengua. Per pobre que sigui l’estratagema de parlar d’amenaça i de prepotència, no amaga un sentiment de prevenció, potser enveja. Des de la mort de Franco, la “Lapao”, les tensions per la Franja, la creació del Bisbat de Barbastre, el llarg conflicte per les obres d’art del Museu de Lleida, l’operació quasi militar per endur-se’n peces a Sixena, les declaracions del president de la Junta, i altres exemples, han palesat una persistent, lamentable hostilitat. Continua llegint →