Lleida, 24 d’octubre de 1149. Després de set mesos de setge, les tropes de Ramon Berenguer IV i d’Ermengol VI, comtes independents de Barcelona i d’Urgell, respectivament, conquerien Làreda (el nom àrab de Lleida); i restauraven la seu diocesana ilerdense. Els bisbes de Lleida; retornaven al seu històric setial; disposats a administrar un territori que tenia un dibuix -a cavall de Catalunya i Aragó- que remuntava, pel cap baix, al segle IV. A partir de 1149, i durant vuit-cents sis anys, aquests límits no van ser alterats. Fins l’any 1955, amb el govern pastoral del bisbe Aurelio del Pino, confessor personal de Carmen Polo (l’esposa del dictador Franco). A partir de llavors, el territori de la diòcesi lleidatana ha estat repetidament amputat amb els pretextos més inversemblants. Una maniobra que culmina amb l’espoli del Museu de Lleida. [….]

La crònica d’un país és plena de cruïlles. Moments en què es decideix de quin costat de la història cau una decisió que se suposa transcendent per al futur d’una generació. Aquesta sensació l’hem tingut els catalans durant els últims anys més d’una vegada: no era fàcil convocar les primeres consultes sobre la independència a Arenys de Munt el 2009 i des d’aquesta ciutat del Maresme escalar a la capital del país el 2011; no era fàcil sortir al carrer en contra de la sentència de l’Estatut d’Autonomia, mutilat pel Tribunal Constitucional el 2010, i treure de casa més d’un milió de persones; no era fàcil que Òmnium Cultural i l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) mobilitzessin al carrer cada Diada de l’Onze de Setembre entre 1 i 2 milions de persones, any rere any, en una seqüència de manifestacions històriques, a partir de 2012, i fins a l’arribada de la pandèmia del coronavirus. [….]

Volen que Catalunya esdevingui un desastre