Al llarg de la segona meitat del segle XX, l’italià, llengua de la república, ha anat guanyant presència a l’illa de Sardenya gràcies a la posició de privilegi institucional que ostenta. Malgrat això el sard i les altres llengües de l’illa, entre les quals el català, mantenen una presència important i van recuperant terreny a les institucions. La setmana passada, el Consell de Sardenya, l’organisme d’autogovern, va aprovar una llei de regulació integral de la llengua sarda i de les altres que li són pròpies, com el català de l’Alguer, amb vint-i-cinc vots a favor i vint en contra.

El sard, la llengua que defineix l’illa

De les quatre llengües que s’hi han parlat tradicionalment, el sard, evidentment, és la més important. No solament perquè és la més parlada i més estesa sinó també perquè és la que defineix la identitat pròpia de l’illa. Les altres tres llengües, el català, el cors i el lígur són testimonis del paper de Sardenya com a cruïlla de camins, un paper que n’ha marcat la història a través dels segles. Així hi van arribar el català i el lígur i així es va expandir el cors al sud de l’estret de Bonifacio.

De totes les llengües romàniques, el sard és considerada la més conservadora, la que encara avui s’assembla més al llatí, i la més influenciada pel català, a causa de l’ocupació catalano-aragonesa de l’illa. Les enquestes sociolingüístiques afirmen que un 80% de la població l’entén i que prop del 60% la pot parlar i l’empra com a idioma habitual. De fet, en els espais propis de les altres llengües també hi ha penetrat fortament, com l’italià.

El sard ha hagut de resistir, sobretot després de la segona guerra mundial, un atac constant que passava per vincular-lo a un estatus social inferior i presentar l’italià com a una garantia de promoció econòmica i social. Però als anys setanta va començar una reacció política i cultural a favor d’aquesta llengua que, si bé no n’ha capgirat la situació, sembla haver aturat els pitjors efectes del menyspreu intel·lectual, com la negació, fins i tot, de la categoria de llengua.

Malgrat això, la seva presència està molt lluny de ser normal a l’escola o als mitjans de comunicació, tendència que la llei votada la setmana passada intenta revertir, proposant-ne la introducció curricular a l’escola, juntament amb les tres altres llengües de l’illa. Recentment el govern insular també ha fet un conveni per tal que sigui present en diversos informatius radiofònics de les emissores públiques i ha finançat programes en aquesta llengua a les emissores locals i privades. S’ha projectat la creació d’una televisió en llengua sarda en línia però amb voluntat de passar a les ones.

El català de l’Alguer, símbol d’una identitat ferotge

El Palau Serra, seu de les institucions culturals catalanes a l’Alguer.

El català de l’Alguer, o alguerès, és la llengua parlada en aquesta ciutat de la costa, repoblada per gent del Penedès i del Tarragonès el 1354, en foragitar els genovesos que l’ocupaven. Els algueresos són coneguts arreu de l’illa com ‘els catalans’, fet que remarca la importància de la llengua com a símbol d’una identitat particular que ha resistit tota mena d’embats als llarg dels segles. Tot i amb això, la majoria dels algueresos es consideren sards de parla catalana, part d’una minoritat cultural dins la nació sarda.

Amb tot, el reconeixement en les darreres dècades entre l’Alguer i els Països Catalans ha donat impuls a la llengua i a la consciència de ser part d’un mateix àmbit cultural. Així, les institucions alguereses i, de fet, les sardes han estat molt solidàries amb el procés d’independència de Catalunya i han denunciat molt activament la repressió i la implantació del 155 a Catalunya.

La llengua catalana a l’Alguer ha estat reconeguda per unes quantes normatives tant sardes com municipals i ha rebut molt suport i ajut de la resta dels Països Catalans. Recentment la ciutat ha engegat la Consulta Cívica per les Polítiques Lingüístiques del Català de l’Alguer, que agrupa onze associacions que la setmana passada van començar a treballar juntes al Palau Serra, agrupades amb l’Ofici Lingüístic comunal i una nova delegació de l’Institut d’Estudis Catalans.

El cors a Sardenya, un debat ple de matisos

Pràcticament tot el nord de Sardenya parla cors, la varietat toscana de l’illa del nord. Però el debat sobre com de cors és el de Sardenya i si ho és o no és una constant que no para de causar discussions i debats. El gal·lurès i el sasserès són els dos dialectes corsos que molts autors consideren de transició cap al sard i que en alguns casos són considerats fins i tot dues llengües diferents. De fet, s’ha arribat a parlar de l’existència d’una transició entre el toscà, el sard i el cors que tindria com a pont els dialectes del sud de Còrsega i del nord de Sardenya.

El fet que Còrsega formi part ara de l’estat francès i Sardenya de l’estat italià dificulta les polítiques de suport a aquesta llengua, molt especialment a les variants parlades a Sardenya, amb molt poca presència oficial i tan fortament dialectalitzades que en alguns casos són gairebé incomprensibles entre poblacions separades per molt poca distància.

El tabarquí, l’illa lingüística lígur

De totes les llengües parlades a Sardenya, la més peculiar és la llengua lígur, parlada al sud en dues petites illes pròximes a la costa, la de San Pé i la meitat nord de l’illa de Sant’Antiòccu. El tabarquí era parlat antigament també a l’illa Plana d’Alacant o Nova Tabarca. Ambdues foren poblades per genovesos provinents de Tabarka, a l’actual Tunísia.

El lígur es parla entre el territori propi de l’occità i del toscà italià, i el genovès n’és el dialecte més conegut. L’estat italià considera que només és un dialecte més, fet que l’ha condemnada a un declivi constant. A banda la zona compresa entre Mònegue i La Spezia, també es parla a Còrsega, a Calvi i Bonifaccio, i a Sardenya, únic lloc on té un reconeixement oficial.

Núria Feliu fa avui vuitanta anys. Nascuda el 1941, va debutar com a cantant el 1965 i ha destacat pels seus discs de cançons populars catalanes, boleros i cuplets. Però també per haver popularitzat al nostre país estàndards nord-americans, del country i del jazz. De totes les seves peces, se’n destaca la col·laboració amb Tete Montoliu. Núria Feliu té quaranta-dos discs publicats i ha actuat arreu dels Països Catalans.

[….]

Després de dos canvis de data, finalment, les eleccions a l’Assemblea de Representants del Consell per la República seran els dies 29, 30 i 31 d’octubre. Avui comença el procés electoral que s’allargarà durant dos mesos. Us expliquem tot allò que cal saber sobre les eleccions.

Què és l’Assemblea de Representants?

L’òrgan que es votarà és l’Assemblea de Representants que esdevindrà el Parlament del Consell per la República. Estarà format per 121 escons, dels quals vuitanta-un seran per a candidatures de la ciutadania i els quaranta restants, per a càrrecs electes com ara regidors, diputats, eurodiputats i senadors. Després d’aquesta reformulació institucional, la legislatura durarà dos anys.

L’Assemblea de Representants, un instrument per a la revolució democràtica

Quines funcions té?

Continua llegint →