La dimensió esquerra-dreta agonitza. La seva capacitat orientativa en el mapa ideològic no serveix en l’actualitat. Des de les acaballes del segle XX s’han anat succeint transformacions de la realitat social i política -com la globalització en un sentit extens del terme i les limitacions que presenten els clàssics estats sobirans- que l’estan deixant obsoleta. Així i tot, sobreviu gràcies a l’interès d’acadèmics, periodistes, partits polítics, líders polítics i mitjans de comunicació. Nogensmenys, s’ha convertit en un espai ideològic confús. A vegades, em sembla que el progrés social vingui de de part de liberals o neoliberals i que la socialdemocràcia o el comunisme postmodern vagi a la defensa del statu quo d’un Estat social que ja fa temps que no és viable tal i com l’hem conegut des de mitjans de segle passat. La credibilitat d’aquesta vella dimensió ideològica es troba sota mínims.
Avui dia, certes identitats socials manifesten un interès innegable per a fer política. Identitats nacionals, religioses, de gènere estan permanentment en el debat públic, però no pas en els primers llocs de l’agenda política. La dimensió esquerra-dreta pretén seguir sent referencial per les interessades elits polítiques i mediàtiques; tanmateix s’ha convertit en una cortina de fum. El sentiment de pertinença dels col·lectius i les col·lectivitats i la politització dels seus problemes es troben exposats darrera del fum que representa l’eix esquerra-dreta.
Els discursos de l’esquerra estan sent defensors d’identitats en un sentit fort, i no pas representatius dels interessos de classe social treballadora. Val a dir que el discurs de classe resulta anacrònic en els nostres dies. Mentre l’esquerra no converteixi el seu discurs en quelcom digne de creure-hi, els populismes seguiran alimentant-se de la seva crisi. Les sigles d’alguns partits tradicionals d’esquerres ja no responen a la realitat social. El PSOE, per exemple, és actualment un partit de classe sense “classes”. Els valors abstractes de justícia, igualtat i solidaritat no troben articulació concreta i creïble en els seus discursos. Dit això, a qui li agrada un estat mastodòntic i jerarquitzat el qual determini l’ordre social des d’un centre? Els partits polítics d’esquerres s’han ancorat en el passat, obviant repensar el present i el futur de manera més versemblant.
Definitivament, el discursos polítics que s’acostumen a escoltar -a dreta i a esquerra- desprenen un insuportable tuf a naftalina. Mentrestant, està passant que diversos col·lectius i col·lectivitats reclamen atenció i regulacions possibles i concretes davant els debilitats estats. Uns estats dèbils que demostren una incapacitat i irresponsabilitat preocupant per oferir respostes.
Per exemple, per què una llei de dependència impracticable? Per quedar bé? No és millor no fer res al respecte si no es pot complir, que no pas fer el paper d’estrassa en aquest cas.
El que és ben clar és que la diversitat d’identitats socials que reclamen regulacions a la política estan orfes de respostes plausibles. Polítiques d’Identitats empàtiques i participatives no s’acaben d’integrar seriosament a l’agenda política dels partits, tot i ésser les polítiques del futur. L’esquerra tradicional no convenç per la seva negligència respecte a la pluralitat, multiculturalitat i diversitat. La dreta neoliberal tampoc. La dreta conservadora encara menys. Potser hi ha alguna esperança en partits com Podem per a gestionar i administrar millor la complexitat que plantegen les societats plurals.
En desgreuge de partits polítics, líders i mitjans de comunicació, s’ha de dir que els conflictes que provoquen les identitats són difícils de gestionar i administrar per les seves inherents complicacions. De totes maneres, no hi ha excusa per seguir immobilitzats en un enutjós statu quo que menysté el multiculturalisme i el pluralisme social. De moment, més malament no es poden gestionar les societats plurals i multiculturals del nostre present. Haurem d’esperar el futur.
VEURE L’ORIGINAL
