La naturalesa de les civilitzacions.

La història humana és la història de les civilitzacions. És impossible pensar l’evolució de la humanitat d’una altra manera. La seva trama s’estén a través de successives generacions de civilitzacions, des de l’antiga sumèria i egípcia a la clàssica i mesoamericana, a l’occidental i islàmica, i a través de les manifestacions successives de les civilitzacions xinesa i hindú. Al llarg de la història, les civilitzacions han proporcionat a la gent les seves identificacions més àmplies. A conseqüència d’això, les causes, el naixement, el creixement, les interaccions, les fites, la decadència i caiguda de les civilitzacions han estat examinades detingudament per distingits historiadors, sociòlegs i antropòlegs entre els quals es troben, per exemple, Max Weber, Émile Durkheim, Oswald Spengler, Pitirim, Sorokin, Arnold Toynbee, Alfred Weber, A.L. Kroeber, Philip Bagby, Carroll Quigley, Rushton Coulborn, Christopher Dawson, S. N. Eisenstadt, Fernand Braudel, William H. McNeill, Adda Bozeman, Immanuel Wallerstein i Felipe Fernández-Armesto. ^{— 1} Aquests i altres autors han produït un material bibliogràfic voluminós, erudit i refinat, dedicat a l’anàlisi comparativa de les civilitzacions. Les diferències de perspectiva, metodologia, enfocament i conceptes impregnen aquest material. Tanmateix, existeix també un ampli consens sobre les proposicions centrals relatives a la naturalesa, identitat i dinàmica de les civilitzacions.

En primer lloc, es distingeix entre civilització en singular i civilitzacions en plural. La idea de civilització va ser elaborada per pensadors francesos del segle xviii com a oposada al concepte de «barbàrie». Una societat civilitzada diferia d’una societat primitiva en què era urbana, alfabetitzada i producte d’un acord. Ser civilitzat era bo, ser incivilitzat era dolent. El concepte de civilització proporcionava un criteri amb què jutjar les societats, per la qual cosa durant el segle xix els europeus van dedicar molta energia intel·lectual, diplomàtica i política a elaborar els criteris pels quals les societats no europees es podien jutjar prou «civilitzades» per ser acceptades com a membres del sistema internacional dominat pels europeus. Però, alhora, la gent parlava cada vegada més de civilitzacions en plural. Això significava «la renúncia a una civilització definida com a ideal, o més aviat com l’ideal» i un allunyament del supòsit que hi havia un únic criteri del qual era civilitzat, «limitat», segons la frase de Braudel, «a unes poques persones o grups privilegiats, ‘l’elit’ de la humanitat». Per contra, hi havia moltes civilitzacions, cadascuna de les quals era civilitzada a la seva manera. Dit breument, la civilització en singular «va perdre alguna cosa del seu caixet», i una civilització en el sentit del plural podia de fet ser absolutament incivilitzada en el sentit del singular. ²

Les civilitzacions en plural són el tema d’aquest llibre. Tanmateix, la distinció entre singular i plural continua tenint actualitat; i a més, la idea de civilització en singular ha reaparegut en l’argument que hi ha una civilització mundial universal. Aquest argument és insostenible, però resulta útil per examinar (com es farà en el darrer capítol d’aquest llibre) si les civilitzacions es van fent més civilitzades o no.

En segon lloc, una civilització és una entitat cultural, excepte a Alemanya. Els pensadors alemanys decimonònics van establir una neta distinció entre «civilització», que incloïa la mecànica, la tecnologia i els factors materials, i «cultura», que incloïa els valors, els ideals i les més altes qualitats intel·lectuals, artístiques i morals d’una societat. Aquesta distinció ha persistit en el pensament alemany, però no ha estat acceptada en cap altre lloc. Alguns antropòlegs han invertit fins i tot la relació, concebent les cultures com a característiques de societats primitives, immutables, no urbanes, mentre que les societats més complexes, desenvolupades, urbanes i dinàmiques serien civilitzacions. Tanmateix, aquests esforços per distingir cultura i civilització no han arribat a fer-se populars, i, fora d’Alemanya, es coincideix majoritàriament amb Braudel en què és «enganyós pretendre, a la manera alemanya, separar la cultura de la civilització que li serveix de fonament». ³

Tant «civilització» com «cultura» fan referència a la forma global de vida d’un poble, i una civilització és una cultura amb majúscules. Ambdues contenen «valors, normes, institucions i formes de pensament a les quals successives generacions dins d’una societat donada han atribuït una importància fonamental». ⁴ Per a Braudel, una civilització és «un espai, un ‘àmbit cultural’», «un conjunt de característiques i fenòmens culturals». Wallerstein la defineix al seu torn com «una particular concatenació de cosmovisió, costums, estructures i cultura (tant cultura material com cultura superior) que forma una espècie de tot històric i que coexisteix (tot i que no sempre simultàniament) amb altres varietats d’aquest fenomen». Una civilització és, segons Dawson, el producte d’«un procés particular i original de creativitat cultural que és l’obra d’un poble concret», mentre que per a Durkheim i Mauss és «una espècie de medi ambient moral que abasta un determinat nombre de nacions, sent cada cultura nacional només una forma particular del tot». Per a Spengler, una civilització és «el destí inevitable de la cultura… els estats més externs i artificials dels quals una espècie d’humanitat desenvolupada és capaç… una conclusió, la cosa resultant del procés de cosificació». La cultura és el tema comú de pràcticament totes les definicions de civilització. ⁵

Els elements culturals clau que defineixen una civilització van quedar expressats de forma clàssica pels atenesos quan aquests van assegurar als espartans que no els vendrien als perses:

Doncs hi ha moltes i poderoses consideracions que ens prohibeixen fer tal cosa, encara que ens sentíssim inclinats a fer-la. Primer i principal, les imatges i estades dels déus, cremades i en ruïnes: això ens reclama venjança fins on arribi el nostre poder, i no que pactem amb qui ha perpetrat aquestes accions. En segon lloc, l’ésser, la raça grega de la mateixa sang i la mateixa llengua, i comuns els temples dels déus i els sacrificis; i semblants els nostres costums. Per això no estaria bé que els atenesos traïssin tot això.

Sang, llengua, religió, forma de vida, eren el que els grecs tenien en comú i el que els distingia dels perses i altres pobles no grecs.6 De tots els elements objectius que defineixen les civilitzacions, però, el més important sol ser la religió, com subratllaven els atenesos. En una mesura molt àmplia, les civilitzacions principals de la història humana s’han identificat estretament amb les grans religions del món; i persones que comparteixen etnicitat i llengua poden, com al Líban, l’antiga Iugoslàvia i el subcontinent asiàtic, matar-se brutalment les unes a les altres perquè creuen en déus diferents.7

Hi ha una important correspondència entre la divisió dels éssers humans en civilitzacions gràcies a característiques culturals i divisió per característiques físiques en races. Però civilització i raça no són el mateix. Persones de la mateixa raça poden estar profundament dividides per la civilització; persones de diferents races poden estar unides per la civilització. En particular, les grans religions, amb afany missioner, cristianisme i islam, abasten societats de races diverses. Les distincions crucials entre grups humans afecten els seus valors, creences, institucions i estructures socials, no la seva talla física, la forma del cap ni el color de la pell.

En tercer lloc, les civilitzacions són globals, és a dir, cap de les unitats que les constitueixen no pot ser entesa plenament sense fer referència a la civilització que les abasta. Les civilitzacions, deia Toynbee, «engloben sense ser englobades per altres». Una civilització és una “totalitat”. Les civilitzacions, diu Melko, tenen un cert grau d’integració. Les seves parts estan definides per la relació recíproca i amb el tot. Si la civilització està composta per Estats, aquests Estats tenen més relació entre si que amb els Estats extramurs de la seva civilització. Potser es barallen més i estableixin amb més freqüència relacions diplomàtiques. Seran més interdependents econòmicament. Hi haurà corrents estètics i filosòfics omnipresents.8F

Una civilització és l’entitat cultural més àmplia. Aldees, regions, grups ètnics, nacionalitats, grups religiosos, tots tenen cultures diferents amb diferents graus d’heterogeneïtat cultural. La cultura d’una aldea del sud d’Itàlia pot ser diferent de la d’una aldea del nord d’Itàlia, però ambdues comparteixen una cultura italiana comuna que les distingeix dels aldees alemanyes. Les col·lectivitats europees, al seu torn, compartiran trets culturals que les distingeixen de les col·lectivitats xineses o hindús. Els xinesos, hindús i occidentals, però, no formen part de cap entitat cultural més àmplia. Constitueixen civilitzacions. Així, una civilització és l’ agrupament cultural humà més elevat i el grau més ampli d’ identitat cultural que tenen les persones, si deixem a part el que distingeix els éssers humans d’ altres espècies. Es defineix per elements objectius comuns, com ara llengua, història, religió, costums, institucions, i per l’ auto identificació subjectiva de la gent. Les persones tenen diferents plans d’identitat: un resident a Roma pot definir-se amb diversos graus d’intensitat com romà, italià, catòlic, cristià, europeu i occidental. La civilització a la qual pertany és el pla més ampli d’ identificació amb el qual s’ identifica profundament. Les civilitzacions són el «nosaltres» més gran dins del qual ens sentim culturalment a casa, quan diferents de tots els altres «ells» aliens i externs a nosaltres. Les civilitzacions poden incloure un gran nombre de persones, com la civilització xinesa, o un nombre molt petit, com la caribenya angloparlant. Al llarg de la història, han existit molts grups petits de gent que posseïa una cultura diferent i mancava de qualsevol identificació cultural més àmplia. A partir de la mida i la importància s’ha distingit entre civilitzacions principals i perifèriques (Bagby) o civilitzacions principals i civilitzacions atrofiades o dolents (Toynbee). Aquest llibre s’ ocupa de les que generalment es consideren les civilitzacions bàsiques de la història humana.

Les civilitzacions no tenen límits clarament marcats ni tampoc principis ni finals precisos. La gent pot redefinir la seva identitat i ho fa i, com a conseqüència d’això, la composició i formes de les civilitzacions canvien amb el temps. Les cultures dels pobles s’interaccionen i se solapen. La mesura en què les cultures de les civilitzacions s’assemblen o difereixen entre si també varia considerablement. Tanmateix, les civilitzacions són entitats significatives, i, tot i que les delimitacions entre elles rara vegada són clares, són reals.

En quart lloc, les civilitzacions són mortals, però també molt longeves; evolucionen, s’adapten i són la més perdurable de les associacions humanes, «una realitat de molt longue». La seva «essència única i particular» és «la seva llarga continuïtat històrica. La civilització és de fet la història més llarga de totes». Els imperis creixen i s’ensorraran, els governs venen i se’n van, les civilitzacions romanen i «sobreviuen a convulsions polítiques, socials, econòmiques i fins i tot ideològiques».⁹ «La història internacional», conclou Bozeman, «documenta perfectament la tesi que els sistemes polítics són procediments transitoris de l’epidermis civilitzatòria, i que el destí de cada col·lectivitat unificada lingüísticament i moralment depèn en última instància de la supervivència de certes idees estructurants capitals al voltant de les quals s’han aglutinat generacions successives i que simbolitzen així la continuïtat de la societat.»¹⁰ Pràcticament totes les grans civilitzacions del món al segle xx, o han existit durant un mil·lenni o, com passa amb Llatinoamèrica, són el vàstag directe d’una altra civilització longeva.

Tot i que les civilitzacions perduren, també evolucionen. Són dinàmiques; creixen i s’ensorraven; es fonen i divideixen; i com tot estudiant d’història sap, també desapareixen i queden enterrades a les sorres del temps. Les fases de la seva evolució es poden determinar de diverses maneres. Segons Quigley, les civilitzacions travessen set estadis: barreja, gestació, expansió, època de conflicte, imperi universal, decadència i invasió. Melko generalitza un model de canvi que va passant, d’un sistema feudal cristal·litzat, a un sistema feudal en transició, a un sistema estatal cristal·litzat, a un sistema estatal en transició i, finalment, a un sistema imperial cristal·litzat. Toynbee pensa que una civilització sorgeix com a reacció davant de determinats estímuls i després travessa un període de creixement que suposa un augment del control sobre el seu entorn produït per una minoria creativa; a aquest període li seguiria un temps de dificultats, el naixement d’un Estat universal i després la desintegració. Tot i que hi ha diferències importants entre aquestes teories, totes elles coincideixen a afirmar que les civilitzacions es desenvolupen passant per un temps de dificultats o conflicte fins a arribar a un Estat universal i després a la decadència i desintegració.¹¹

En cinquè lloc, atès que les civilitzacions són realitats culturals, no polítiques, quan aquestes no mantenen l’ordre, ni imparteixen justícia, ni recapten impostos ni sostenen guerres, tampoc negocien tractats ni fan cap de les altres coses que fan els organismes estatals. La composició política de les civilitzacions varia d’unes civilitzacions a unes altres i varia al llarg del temps dins de la mateixa civilització. Així, una civilització pot contenir una o moltes unitats polítiques. Aquestes unitats poden ser ciutats-Estat, imperis, federacions, confederacions, Estats-nació, Estats multinacionals, i totes elles poden tenir formes diverses de govern. A mesura que una civilització es desenvolupa, normalment es produeixen canvis en el nombre i naturalesa de les unitats polítiques que la constitueixen. En un cas extrem, una civilització i una entitat política poden coincidir. La Xina, va comentar Lucian Pye, és «una civilització que pretén ser un Estat».¹² Japó és una civilització que és un Estat. Tanmateix, la majoria de les civilitzacions contenen més d’ un Estat o d’ una altra entitat política diferent. En el món modern, la majoria de civilitzacions contenen dos o més estats.

Finalment, els experts en general coincideixen a l’ hora de determinar les principals civilitzacions de la història i les existents en el món modern. Sovint difereixen, però, sobre el nombre total de civilitzacions que hi ha hagut en la història. Quigley parla de setze casos històrics clars i, molt probablement, d’altres vuit addicionals. Toynbee va parlar primer de vint-i-una, després de vint-i-dos. Spengler precisa vuit grans cultures. McNeill analitza nou civilitzacions en el conjunt de la història; també Bagby veu nou grans civilitzacions, o onze si japó i el món ortodox es distingeixen de la Xina i Occident. Braudel distingeix nou contemporànies importants, i Rostovanyi, set.^{— 13} Aquestes diferències depenen, en part, de si es considera que grups culturals com els xinesos i els indis han tingut una única civilització al llarg de la història o dues civilitzacions o més, estretament relacionades, una de les quals hauria estat vàstag de l’ altra. Malgrat aquestes diferències, la identitat de les principals civilitzacions no es discuteix. Com conclou Melko després d’examinar el material bibliogràfic, «existeix raonable acord sobre almenys dotze grans civilitzacions, de les quals set ja no existeixen (mesopotàmica, egípcia, cretenc, clàssica, bizantina, mesoamericana, andina) i cinc sí (xinesa, japonesa, índia, islàmica i occidental).^{— 14} A més, diversos investigadors afegeixen la civilització russa ortodoxa com una civilització a part, diferent del seu parent, la bizantina, i de la cristiana occidental. Pel que fa al món contemporani, resulta útil afegir a aquestes sis civilitzacions la llatinoamericana i, possiblement, l’ africana.

Així, les principals civilitzacions contemporànies són les següents:

Xina. Tots els experts reconeixen l’existència, bé d’una civilització xinesa única i inequívoca que es remuntaria almenys al 1500 aC i potser a un mil·lenni abans, bé de dues civilitzacions xineses, la segona de les quals hauria succeït l’altra en els primers segles de l’era cristiana. En el meu article publicat a  Foreign Affairs, denominé aquesta civilització «confuciana». No obstant això, és més exacte usar el terme «sínica». Tot i que el confucianisme és un component important de la civilització xinesa, aquesta abasta més que el confucianisme i a més desborda la Xina com a entitat política. El terme «sínic», que ha sigut usat per molts investigadors, s’aplica pròpiament a la cultura comuna de la Xina i a les col·lectivitats xineses del sud-est asiàtic i d’altres llocs fora de la Xina, així com a les cultures afins de Vietnam i Corea.

Japonesa. Alguns estudiosos fonen la cultura japonesa i la xinesa incloent-les dins d’una sola civilització, la del Llunyà Orient. Tanmateix, la majoria no ho fan així; per contra, reconeixen el Japó com una civilització diferent, vàstago de la civilització xinesa, i sorgida durant el període que va de l’any 100 al 400 dC.

Hindú. És una cosa universalment admesa que, almenys des del 1500 aC, han existit en el subcontinent asiàtic una o més civilitzacions successives. En general s’hi al·ludeix com a civilitzacions índies, índiques o hindús, sent aquest últim terme el preferit per a la civilització més recent. En una o altra forma, l’hinduisme ha estat fonamental en la cultura del subcontinent des del segon mil·lenni a.C. «[M] que una religió o un sistema social, és el nucli de la civilització índia.»^{— 15} Ha continuat en el seu paper durant l’ època moderna, tot i que l’ Índia com a tal compta amb una important comunitat musulmana, així com amb altres diverses minories culturals menors. Com en el cas de «sínic», també el terme «hindú» separa el nom de la civilització del nom del seu Estat central, cosa desitjable quan, com en aquests casos, la cultura de la civilització s’estén a aquest Estat.

Islàmica. Tots els investigadors importants reconeixen l’existència d’una civilització islàmica inconfundible. L’islam, nascut a la península aràbiga al segle vii d.C., es va difondre ràpidament pel nord d’Àfrica i la península Ibèrica i també cap a l’est fins a l’Àsia Central, el subcontinent i el sud-est asiàtics. Com a resultat d’això, dins l’islam hi ha moltes cultures o subcivilitzacions, entre elles l’àrab, la turca, la persa i la malaia.

Occidental. L’ origen de la civilització occidental se sol datar cap al 700 o 800 dC. En general, els investigadors consideren que té tres components principals, a Europa, Nord-amèrica i Llatinoamèrica.

Llatinoamericana. No obstant això, Llatinoamèrica ha seguit una via de desenvolupament bastant diferent d’Europa i Nord-amèrica. Tot i que és un vàstag de la civilització europea, també incorpora, en graus diversos, elements de les civilitzacions americanes indígenes, absents de Nord-amèrica i d’ Europa. Ha tingut una cultura corporativista i autoritària que Europa va tenir en molta menor mesura i Nord-amèrica no va tenir en absolut. Tant Europa com Nord-amèrica van sentir els efectes de la Reforma i han combinat la cultura catòlica i la protestant. Històricament, Llatinoamèrica ha estat només catòlica, tot i que això pot estar canviant. La civilització llatinoamericana incorpora les cultures indígenes, que no existien a Europa, que van ser eficaçment aniquilades a Nord-Amèrica, i la importància de les quals oscil·la entre dos extrems: Mèxic, Amèrica Central, Perú i Bolívia, d’una banda, i Argentina i Xile, de l’altra. L’ evolució política i el desenvolupament econòmic llatinoamericans s’ han apartat clarament dels models predominants als països de l’ Atlàntic nord. Subjectivament, els mateixos llatinoamericans estan dividits a l’hora d’identificar-se a si mateixos. Uns diuen: «Sí, som part d’Occident». D’altres afirmen: «No, tenim la nostra cultura pròpia i única»; i un vast material bibliogràfic produït per llatinoamericans i nord-americans exposa detalladament les seves diferències culturals.¹⁶ Llatinoamèrica es podria considerar, o una subcivilització dins la civilització occidental, o una civilització a part, íntimament emparentada amb Occident i dividida quant a la seva pertinença a ell. Per a una anàlisi centrada en les conseqüències polítiques internacionals de les civilitzacions, incloses les relacions entre Llatinoamèrica, d’ una banda, i Nord-Amèrica i Europa, de l’ altra, la segona opció és la més adequada i útil.

Occident, doncs, inclou Europa i Nord-Amèrica, més altres països de colons europeus com Austràlia i Nova Zelanda. No obstant això, la relació entre els dos principals components d’Occident ha canviat amb el temps. Durant gran part de la seva història, els nord-americans van definir la seva societat en oposició a Europa. Nord-Amèrica era la terra de la llibertat, la igualtat, les oportunitats, el futur; Europa representava l’opressió, el conflicte de classes, la jerarquia, l’endarreriment. S’afirmava, fins i tot, que Nord-Amèrica era un civilització diferent. Aquesta afirmació d’una oposició entre Nord-Amèrica i Europa era, en bona mesura, resultat del fet que, almenys fins a finals del segle xix, Nord-Amèrica només tenia contactes limitats amb civilitzacions no occidentals. Un cop els Estats Units van saltar a l’escena mundial, però, van descobrir el sentit d’una identitat més àmplia amb Europa.¹⁷ Mentre que la Nord-Amèrica del segle xix es definia com a diferent d’ Europa i oposada a ella, la Nord-Amèrica del segle xx s’ ha definit com a part, i fins a líder, d’ una entitat més extensa, Occident, que inclou Europa.

Avui dia, el terme «Occident» es fa servir universalment per referir-se al que se solia denominar cristiandat occidental. Així, Occident és l’ única civilització designada amb un referent geogràfic, i no amb el nom d’ un poble, religió o zona geogràfica particulars.* Tal denominació treu a la civilització del seu context històric, geogràfic i cultural. Històricament, la civilització occidental és civilització europea. En l’època moderna, la civilització occidental és civilització euroamericana o noratlàntica. Europa, Estats Units i l’Atlàntic nord es poden trobar en un mapa; Occident no. El nom «Occident» ha donat origen també al concepte «d’occidentalització» i ha fomentat una errònia combinació d’occidentalització i modernització: és més fàcil concebre una «occidentalització» del Japó que la seva «euroamericanització». A la civilització europeu, però, es fa referència universalment com a civilització occidental, i aquest terme, malgrat els seus greus inconvenients, és el que es farà servir aquí.

Africana (possiblement). Gairebé cap dels investigadors importants de la civilització, tret de Braudel, reconeixen una civilització africana peculiar. El nord del continent africà i la seva costa est pertanyen a la civilització islàmica. Històricament, Etiòpia, va constituir una civilització pròpia. En altres llocs, l’imperialisme i els assentaments europeus van aportar elements de civilització occidental. A Sud-àfrica, els colons holandesos, francesos i després anglesos van crear una cultura europea molt fragmentada.¹⁸ És molt important que l’imperialisme europeu portés el cristianisme a la major part del continent situat al sud del Sàhara. Per tota l’ Àfrica, però, les identitats tribals són generals i profundes, però els africans també estan desenvolupant, cada vegada més, un sentit d’ identitat africana i cal pensar que l’ Àfrica subsahariana podria aglutinar-se en una civilització peculiar, l’ Estat central de la qual possiblement seria Sud-àfrica.

La religió és una característica definitòria bàsica de les civilitzacions, i, com va dir Christopher Dawson, «les grans religions són els fonaments sobre els quals descansen les grans civilitzacions».¹⁹ De les cinc «religions mundials» de què parla Weber, quatre —cristianisme, islam, hinduisme i confucianisme— s’associen amb grans civilitzacions. La cinquena, el budisme, no. A què es deu això? Com l’islam i el cristianisme, el budisme aviat es va escindir en dues branques principals i, com el cristianisme, no va perviure al seu país natal. Iniciat al segle ii d.C., el budisme mahayana va ser exportat a la Xina i posteriorment a Corea, Vietnam i Japó. En aquestes societats, el budisme va ser adaptat i assimilat diversament a la cultura autòctona (a la Xina, per exemple, al confucianisme i al taoisme) i després suprimit. D’aquí que, tot i que el budisme continua sent un component important de les seves cultures, aquestes societats no formen part d’una civilització budista, ni acceptarien identificar-se com a tals. El que es pot descriure legítimament com una civilització budista therevada, però, existeix a Sri Lanka, Birmània, Tailàndia, Laos i Cambodja. A més, les poblacions del Tibet, Mongòlia i Bhután han subscrit històricament la variant lamaista del budisme mahayana, i aquestes societats constitueixen una segona zona de civilització budista. En conjunt, però, la pràctica extinció del budisme a l’Índia i la seva adaptació i incorporació a cultures ja existents a la Xina i el Japó indiquen que el budisme, malgrat ser una religió important, no ha estat la base d’una gran civilització.²⁰*

Relacions entre civilitzacions

Trobades: les civilitzacions abans del 1500 d.C. Les relacions entre civilitzacions han passat per dues fases i actualment es troben en una tercera. Durant més de 3.000 anys després que naixessin per primera vegada les civilitzacions, els contactes entre elles van ser, amb algunes excepcions, inexistents, limitats o intermitents i intensos. La naturalesa d’aquests contactes queda ben expressada en la paraula que els historiadors fan servir per descriure’ls: «trobades».²¹ Les civilitzacions estaven separades pel temps i l’ espai. Només un petit nombre existia en el mateix temps, i hi ha una important distinció, com van afirmar Benjamin Schwartz i Shmuel Eisenstadt, entre civilitzacions de l’era axial i de l’era preaxial, distinció basada en si discriminaven o no entre els «ordres transcendental i mundà». Les civilitzacions de l’era axial, a diferència de les seves predecessores, comptaven amb mites transcendentals propagats per una classe intel·lectual específica: «els profetes i sacerdots jueus, els filòsofs i sofistes grecs, els erudits xinesos, els brahmans hinduistes, els sangha budistes i els ulemes islàmics».²² Algunes regions van conèixer dues o tres generacions de civilitzacions emparentades, amb la desaparició d’ una civilització i un interregne seguit pel desenvolupament d’ una altra generació successora. La figura 2.1 és un quadre simplificat (pres de. Carroll Quigley) de les relacions entre les principals civilitzacions euroasiàtiques al llarg del temps.

Les civilitzacions també estaven separades geogràficament. Fins al 1500, les civilitzacions andina i mesoamericana no van tenir contacte amb altres civilitzacions ni entre si. Les primeres civilitzacions de les valls del Nil, Tigris-Éufrates, Indo i el riu Groc tampoc van interaccionar. Finalment, els contactes entre civilitzacions es van multiplicar al Mediterrani oriental, el sud-oest d’Àsia i el nord de l’Índia. Tanmateix, les comunicacions i relacions comercials quedaven restringides per les distàncies que separaven les civilitzacions i els limitats mitjans de transport de què es disposava per superar-les. Tot i que hi havia algun comerç marítim al Mediterrani i l’oceà Índic, «el mitjà de locomoció per antonomàsia, mitjançant el qual es vinculaven les separades civilitzacions del món, tal com aquest era abans del 1500 dC —en l’exigua mesura en què mantenien contacte entre si—, eren els cavalls que travessaven les estepes i els vaixells velers que suraven els oceans».²³

FIGURA 2.1. Civilitzacions de l’ hemisferi oriental

[Cultures neolítiques] (no civilitzacions).

Font: Carroll Quingley, L‘evolució de les civilitzacions: una introducció a l’anàlisi històrica, Indianapolis, Liberty Press, 2ª ed., 1979, pàg. 83.

Les idees i la tecnologia passaven d’una civilització a una altra, però sovint aquest procés portava segles. Potser la difusió cultural més important no deguda a una conquesta va ser la del budisme a la Xina, que va tenir lloc uns sis-cents anys després del seu naixement al nord de l’Índia. La impremta va ser inventada a la Xina al segle xi, però aquesta tecnologia només va arribar a Europa al segle xiv. El paper va ser introduït a la Xina al segle ii dC, va arribar al Japó al segle vii i va ser difós en direcció oest a Àsia Central al segle viii, al nord d’Àfrica al x, a Espanya al xii i al nord d’Europa al xiii. Un altre invent xinès, la pólvora, realitzat al segle ix, es va divulgar entre els àrabs uns pocs cents d’anys més tard i va assolir Europa al segle xiv.²⁴

Els contactes més palpables i significatius entre civilitzacions van ser aquells en què gent d’una civilització conqueria i eliminava o sotmetia gent d’una altra. Aquests contactes normalment no eren només violents, sinó breus, i únicament tenien lloc de forma intermitent. A partir del segle dC, entre l’islam i Occident i l’islam i l’Índia es van produir contactes entre civilitzacions relativament continuats i de vegades intensos. Tanmateix, la majoria de les interaccions comercials, culturals i militars es realitzaven dins de les civilitzacions. Tot i que l’Índia i la Xina, per exemple, van ser de cop envaïdes i sotmeses per altres pobles (mogols, mongols), ambdues civilitzacions van travessar també períodes amplis «d’Estats en guerra» dins de la seva pròpia civilització. Així mateix, els grecs van lluitar i van comerciar entre si molt més sovint que amb els perses o amb altres pobles no grecs.

Influència: l’ ascens d’ Occident. La cristiandat europea va començar a sorgir com a civilització diferent en els segles i ix. Durant diversos cents anys, però, va anar rellogada respecte a moltes altres civilitzacions en el seu grau de civilització. La Xina durant les dinasties Tang, Sung i Ming, el món islàmic dels segles, i Bizanci als segles, superaven àmpliament Europa en riquesa, territoris, poder militar i assoliments artístics, literaris i científics.²⁵ Entre els segles xi i xiii, la cultura europea va començar a desenvolupar-se, afavorida per «l’àvida i sistemàtica apropiació d’elements idonis procedents de les civilitzacions superiors de l’islam i Bizanci, juntament amb l’adaptació d’aquesta herència a les especials circumstàncies i interessos d’Occident». Durant aquest mateix període, Hongria, Polònia, Escandinàvia i la costa bàltica van ser convertides al cristianisme occidental, al qual van seguir el dret romà i altres aspectes de la civilització occidental, i la frontera oriental de la civilització occidental va quedar estabilitzada on romandria des d’aleshores sense canvis significatius. Durant els segles xii i xiii, els occidentals van lluitar per estendre el seu control a Espanya i van establir un domini efectiu del Mediterrani. Posteriorment, però, l’ascens del poder turc va comportar l’enfonsament del «primer imperi ultramarí d’Europa Occidental».²⁶ Amb tot, cap al 1500, el renaixement de la cultura europea estava ja en marxa, i el pluralisme social, el comerç en expansió i els avançaments tecnològics proporcionaven la base per a una nova era en la política global.

Les trobades en múltiples direccions, intermitents o limitades, entre civilitzacions van donar pas a la influència sostinguda, engrescadora i unidireccional d’Occident sobre totes les altres civilitzacions. Les darreries del segle xv van veure el final de la reconquesta de la península Ibèrica als àrabs i els inicis de la penetració portuguesa a Àsia i de la penetració espanyola a les Amèriques. Durant els dos-cents cinquanta anys següents, tot l’ hemisferi occidental i parts importants d’ Àsia van estar sotmeses a l’ autoritat o dominació europees. El final del segle xviii va ser testimoni d’un retrocés del control europeu directe, quan, primer els Estats Units, després Haití, i després la major part de Llatinoamèrica es van rebel·lar contra l’autoritat europea i van aconseguir la independència. En l’última part del segle xix, però, un renovat imperialisme occidental va estendre la seva autoritat sobre gairebé tota l’Àfrica, va consolidar el control occidental en el subcontinent asiàtic i altres llocs d’Àsia; a principis del segle xx havia reduït pràcticament tot Orient Pròxim i Orient Mitjà, tret de Turquia, al control occidental directe o indirecte. Els europeus o les antigues colònies europees (a les Amèriques) controlaven el 35% de la terra ferma del planeta el 1800, el 67 % el 1878 i el 84 % el 1914. El 1920, el percentatge va arribar a ser encara més gran, quan l’imperi otomà va ser dividit entre la Gran Bretanya, França i Itàlia. El 1800, l’imperi britànic constava de 3,8 milions de quilòmetres quadrats i 20 milions de súbdits. El 1900, l’imperi victorià, en què mai es posava el sol, comptava amb 28,5 milions de quilòmetres quadrats i 390 milions de súbdits.²⁷ En el curs de l’expansió europea, les civilitzacions andina i mesoamericana van ser pràcticament eliminades, les civilitzacions índia i islàmica van quedar sotmeses el mateix que l’Àfrica, i es va penetrar a la Xina, que va quedar subordinada a la influència occidental. Només les civilitzacions russa, japonesa i etíop, les tres regides per autoritats imperials summament centralitzades, van ser capaces de resistir l’assalt d’Occident i mantenir una existència independent significativa. Durant quatre-cents anys, les relacions entre civilitzacions van consistir en la subordinació de les altres societats a la civilització occidental.

Entre les causes d’ aquest fet únic i espectacular es trobaven l’ estructura social i les relacions de classes a Occident, el creixement de les ciutats i el comerç, la relativa dispersió del poder en les societats occidentals entre Estats i monarques i autoritats seculars i religioses, el sentiment emergent de consciència nacional entre els pobles europeus i el desenvolupament de burocràcies estatals. Tanmateix, la font immediata de l’ expansió occidental va ser tecnològica: la invenció dels mitjans de navegació oceànica per arribar fins a pobles distants i el desenvolupament del potencial militar per conquerir-los. «[E]n gran mesura», com ha dit Geoffrey Parker, «’l’ascens d’Occident’ va dependre de l’exercici de la força, del fet que l’equilibri militar entre els europeus i els seus adversaris allendi el mar s’inclinava sempre del costat dels primers; (…) la clau de l’èxit dels occidentals en la creació dels primers imperis veritablement globals entre 1500 i 1750 va dependre precisament dels avenços en la capacitat per fer la guerra que s’han denominat ‘la revolució militar’.» L’ expansió d’ Occident es va veure facilitada també per la superioritat de les seves tropes en organització, disciplina i entrenament i, més tard, per les armes, transport, logística i serveis mèdics superiors resultants del seu lideratge en la revolució industrial.²⁸ Occident va conquerir el món, no per la superioritat de les seves idees, valors o religió (als quals es van convertir pocs membres de les altres civilitzacions), sinó més aviat per la seva superioritat en l’aplicació de la violència organitzada. Els occidentals sovint obliden aquest fet; els no occidentals, mai.

El 1910, el món era més unitari políticament i econòmicament que en cap altre moment previ de la història humana. El comerç internacional, en proporció al producte mundial brut, va ascendir a uns nivells mai igualats abans, i no els va assolir de nou fins, aproximadament, la dècada dels anys setanta i vuitanta. La inversió internacional, en proporció a la inversió total, era més alta llavors que en cap altra època.²⁹ «Civilització» significava «civilització occidental». El dret internacional era el dret internacional occidental procedent de la tradició de Grocio. El sistema internacional era el sistema westfalià occidental d’Estats nació sobirans i «civilitzats», així com dels territoris colonials que controlaven.

L’ aparició d’ aquest sistema internacional de tall occidental va ser el segon fet important en la política global dels segles posteriors a 1500. A més d’ interaccionar segons una modalitat de dominació-subordinació amb les societats no occidentals, les societats occidentals interaccionaven també entre si en peu de major igualtat. Aquestes interaccions entre entitats polítiques dins d’una mateixa civilització s’assemblaven molt a les que havien tingut lloc dins de les civilitzacions xinesa, índia i grega. Es basaven en una homogeneïtat cultural que incloïa «llengua, dret, religió, pràctica administrativa, agricultura i ramaderia, sistema de tinença de la terra i potser també parentiu». Els pobles europeus «compartien una cultura comuna i mantenien nombrosos contactes a través d’una activa xarxa comercial, un constant moviment de persones i un enorme entrellaçament de les famílies regnants». També lluitaven entre si pràcticament sense fi; entre els Estats europeus, la pau era l’excepció, no la regla.³⁰ Tot i que durant gran part d’ aquest període l’ imperi otomà va controlar fins a una quarta part del que solia considerar-se Europa, aquest imperi no va ser considerat membre del sistema internacional europeu.

Durant 150 anys, la política occidental intracivilitzadora va estar dominada pel gran cisma religiós i per guerres religioses i dinàstiques. Després del tractat de Westfàlia, durant un altre segle i mig els conflictes del món occidental es van donar entre prínceps: emperadors, monarques absoluts i monarques constitucionals que intentaven ampliar les seves burocràcies, els seus exèrcits, la seva força econòmica mercantilista i, el més important, el territori que governaven. En aquest procés van crear Estats-nació, i, a partir de la Revolució francesa, els principals conflictes es van donar entre nacions, més que entre prínceps. El 1793, com diu R.R. Palmer, «Les guerres de reis havien acabat; havien començat les guerres de pobles».³¹ Aquesta pauta decimonònica va durar fins a la primera guerra mundial.

El 1917, com a resultat de la Revolució russa, el conflicte dels Estats-nació es va veure complementat pel conflicte d’ideologies, primer entre el feixisme, el comunisme i la democràcia liberal, i després entre aquestes dues últimes. Durant la guerra freda, aquestes ideologies van estar encarnades per les dues superpotències: cadascuna de les quals va definir la seva identitat per la seva ideologia, i cap va ser un Estat-nació en el sentit europeu tradicional. L’arribada al poder del marxisme, primer a Rússia i després a la Xina i el Vietnam, va representar una fase de transició, del sistema internacional europeu a un sistema posteuropeo multicivilitzacional. El marxisme era un producte de la civilització europea, però ni va etzibar arrels ni va triomfar al continent. En canvi, les elits modernitzadores i revolucionàries el van importar a Rússia, la Xina i el Vietnam; Lenin, Mao i Ho Chi Minh el van adaptar per als seus propòsits i el van utilitzar per impugnar el poder d’Occident, mobilitzar el seu poble i afirmar l’autonomia i identitat nacional dels seus països contra Occident. El desmoronament d’aquesta ideologia a la Unió Soviètica i la seva adaptació substancial a la Xina i el Vietnam, però, no signifiquen necessàriament que aquestes societats vagin a importar l’altra ideologia occidental, la democràcia liberal. Els occidentals que suposen tal cosa és probable que quedin sorpresos per la creativitat, resistència i singularitat de les cultures no occidentals.

Interaccions: un sistema multicivilitzacional. Així, al segle xx, les relacions entre civilitzacions han passat, d’ una fase dominada per la influència unidireccional d’ una civilització sobre totes les altres, a una altra d’ interaccions intenses, sostingudes i multidireccionals entre totes les civilitzacions. Les dues característiques bàsiques de l’ època anterior de relacions entre civilitzacions van començar a desaparèixer.

En primer lloc, per dir-ho amb les expressions predilectes dels historiadors, va acabar «l’expansió d’Occident» i va començar «la rebel·lió contra Occident». El poder occidental, de forma desigual, amb pauses i marxes enrere, ha declinat amb relació al poder d’altres civilitzacions. El mapa del món de 1990 guarda poques semblances amb el mapa del món de 1920. Els equilibris de poder militar i econòmic i la capacitat d’influència política van canviar (i seran examinats amb més detall en un capítol posterior). Occident seguia tenint una important influència en altres societats, però les relacions entre Occident i les altres civilitzacions estaven cada vegada més dominades per les reaccions d’Occident davant els nous esdeveniments en aquestes civilitzacions. Lluny de ser simplement els objectes d’una història confeccionada a Occident, les societats no occidentals s’estaven convertint cada vegada més en els agents i modeladors de la seva pròpia història i de la història occidental.

En segon lloc, com a resultat d’ aquestes circumstàncies, el sistema internacional es va estendre més enllà d’ Occident i va passar a incloure múltiples civilitzacions. Simultàniament, el conflicte entre els Estats occidentals —que havien dominat aquest sistema durant segles— es va esvair. A finals del segle xx, Occident, en la seva evolució com a civilització, havia sortit de la seva fase «d’Estats en guerra» i avançava cap a la seva fase «d’Estat universal». Al terme d’aquest segle, aquesta fase estava encara incompleta, ja que els Estats-nació d’Occident s’agrupaven en dos Estats semiuniversals a Europa i Nord-Amèrica. Tanmateix, aquestes dues entitats i les unitats que les constitueixen estaven unides per una xarxa extraordinàriament complexa de vincles institucionals formals i informals. Els Estats universals de les civilitzacions anteriors van ser imperis. Tanmateix, atès que la democràcia és la forma política de la civilització occidental, el naixent Estat universal de la civilització occidental no és un imperi, sinó més aviat un conglomerat de federacions, confederacions i règims i organitzacions internacionals.

Les grans ideologies polítiques del segle xx són: liberalisme, socialisme, anarquisme, corporativisme, marxisme, comunisme, socialdemocràcia, conservadurisme, nacionalisme, feixisme i democràcia cristiana. Totes elles tenen una cosa en comú: són productes de la civilització occidental. Cap altra civilització ha generat una ideologia política rellevant. Occident, però, mai ha generat una religió important. Les grans religions del món són totes producte de civilitzacions no occidentals i, en la majoria dels casos, són anteriors a la civilització occidental. A mesura que el món surt de la seva fase occidental, les ideologies que van simbolitzar la civilització occidental tardana declinen i el seu lloc és ocupat per les religions i altres formes d’ identitat basades en la cultura. La separació westfaliana de religió i política internacional, producte idiosincràsic de la civilització occidental, està tocant a la seva fi, i, com indica Edward Mortimer, «cada vegada és més probable que» la religió «s’entrometi en els assumptes internacionals».³² El xoc intracivilitzatori de les idees polítiques generades per Occident, està sent substituït per un xoc de cultura i religió entre diverses civilitzacions.

La geografia política global va passar del món únic del 1920 als tres mons dels anys seixanta i a la mitja dotzena llarga de mons dels noranta. Juntament amb això, els imperis mundials occidentals de 1920 van quedar reduïts al molt més limitat «món lliure» dels anys seixanta (que incloïa molts Estats no occidentals oposats al comunisme) i després a l’encara més restringit «Occident» dels noranta. Aquest canvi va quedar reflectit semànticament entre 1988 i 1993 en el descens de l’ús de l’expressió ideològica «món lliure» i en l’augment de la utilització del terme «Occident», vinculat amb l’àmbit civilitzatori (vegeu la taula 2.1). També es percep que abunden més les referències a l’islam com a fenomen politicocultural, a la «gran Xina», Rússia i el seu «estranger proper», i a la Unió Europea, expressions totes elles el contingut de les quals remet a una civilització. Les relacions en aquesta tercera fase són molt més freqüents i intenses del que eren en la primera, i molt més equitatives i recíproques que en la segona. A més, a diferència del que ocorria durant la guerra freda, no domina una única fractura, sinó que existeixen múltiples fractures entre Occident i altres civilitzacions, i entre els molts no-Occidents.

Hi ha un sistema internacional, afirma Hedley Bull, «quan dos o més Estats tenen prou contacte entre ells, i prou influència recíproca en les seves respectives decisions, per fer que es comportin —almenys en alguna mesura— com a parts d’un tot». Una societat internacional, però, existeix només quan els Estats integrats en un sistema internacional tenen «interessos i valors comuns», «es conceben com a vinculats per un conjunt comú de regles», «participen en el funcionament d’institucions comunes» i tenen «una cultura o civilització comuna».³³ Com els seus predecessors submeri, grec, helenístic, xinès, indi i islàmic, el sistema internacional europeu del segle xvii al xix va ser també una societat internacional. Durant els segles xix i xx, el sistema internacional europeu es va ampliar fins a abastar pràcticament totes les societats de les restants civilitzacions. Algunes institucions i pràctiques europees es van exportar també a aquests països. Tanmateix, aquestes societats encara no tenen la cultura comuna que servia de base a la societat internacional europea. Així, des del punt de vista de la teoria britànica de les relacions internacionals, el món és un sistema internacional ben desenvolupat, però, en el millor dels casos, només una societat internacional molt primitiva.

taula 2.1. Ús de termes «món lliure» i «Occident».

Nombre de referències % de canvi en

1998 1993 referències

Temps de Nova York

món lliure 71 44 -33

Occident 46 144 + 213

Washington Post

món lliure 112 67 -40

Occident 36 87 + 142

Registre del Congrés

món lliure 356 114 -68

Occident 7 10 + 43

Font: Lexis/Nexis. El nombre de referències són xifres corresponents a articles que versen sobre el «món lliure» o «Occident», o que les contenen. Les referències a «Occident» van ser revisades per confirmar mitjançant la congruència contextual que el terme al·ludia a «Occident» com a civilització o entitat política.